Més periodisme, però amb Villarejo
L’àudio de Villarejo, a qui aviat veurem anunciar algun cotxe, amb Antonio García Ferreras, director de La Sexta, és interessant sobretot pel que ve després del que s’hi sent: que Ferreras, tot i desqualificar (per grollera) la falsa informació que li subministra l’home de les clavegueres, decideix després publicar-la. Ferreras decideix, per tant, donar credibilitat i publicitat a una font i a una informació que sap que són tòxiques, amb el propòsit d’intoxicar el debat públic, en aquest cas, en contra d’Unides Podem i de qui era aleshores el líder d’aquesta formació, Pablo Iglesias. Moltes altres vegades aquestes maniobres sòrdides s’han fet en contra d’independentistes, certament, però té poc sentit competir en greuges, com fa l’avorrida i previsible dreteta indepe nostrada.
El problema va més enllà de qui rep més galtades, i concerneix el sistema periodístic espanyol, una altra construcció que ve feta des de la Transició, igual que (o juntament amb) el sistema polític. Són entorns que funcionen a base de trobades conspiratives de caps de fava amb ínfules que imiten malament l’imaginari de les pel·lícules dolentes sobre paios poderosos. Hi ha un altre àudio que ha difós Crónica Global en què es trobaven els mateixos Villarejo i Ferreras, així com el conseller d’Atresmedia i president de La Razón, Mauricio Casals, i també l’empresari proper a la jet set i a tota la dreta ultranacionalista Adrián de la Joya. Era l’any 2016, i la trobada va ser enregistrada, naturalment, per Villarejo. Hi ha un moment que el director de La Sexta i el sicari es desfan conjuntament en una declaració d’amor a un amic comú que no és altre que Eduardo Inda, el recollidor de fems habitual de la premsa madrilenya (i, durant uns anys, balear, com a director que va ser de l’edició de Balears d’El Mundo ). “Tú ya sabes que a Eduardo le quiero un huevo, le quiero como a un hermano ”, diu Ferreras. I respon Villarejo: “Anda, ¿tendrás dudas de que yo no le quiero? ” Temps després, Inda serà el primer a rebre la confirmació, per part de Ferreras, que pensa publicar la falsa notícia sobre un suposat compte bancari de Pablo Iglesias al paradís fiscal de les illes Grenadines, amb l’objectiu d’impossibilitar, o com a mínim dificultar, l’entrada d’Unides Podem al govern d’Espanya.
Són només alguns apunts, però ja entenem que tot va així. Cercles viciosos de poder, mai més ben dit, amb periodistes venals que es creuen que tenen no tan sols el dret, sinó fins i tot l’obligació, de corregir la tendència de la gent a –com diu Vargas Llosa– “votar malament”. Una democràcia vigilada i tutelada, també des dels mitjans de comunicació, no tan sols per difamar i enfonsar independentistes i rojos, sinó per apuntalar i reforçar un sistema, el del 78, que es defineix essencialment per la seva corrupció a tots els nivells. Una corrupció acceptada i assumida com el modus vivendi de tots aquests paràsits que viuen de practicar allò que una mà renta l’altra, sempre a costa de la ciutadania i dels seus drets i llibertats fonamentals.
