La propagació de la por. " La isla de Cuba independiente se convertiría [...] en una segunda Liberia, que se retrogradaría de la civilización a la anarquía ". ¿Els recorda alguna cosa? I si els afegeixo que "si el ejército espanyol abandonase Cuba, serían las idees sensatas, fecundas, progresistas de Europa las que abandonarían este país, que ha sido el más rico y el más prospero de la América española ". Aquestes frases van ser pronunciades el novembre de 1896 pel llavors president espanyol Antonio Cánovas del Castillo a un periodista del diari francès Le Journal . Com a decorat de fons, una Guerra de Cuba que acabaria donant una estocada mortal al colonialisme espanyol. Ja feia temps que a l'imperi cada vespre s'hi ponia el sol.
Paraules coincidents. Salvant totes les distàncies, que són moltes, no em negaran que aquestes frases han sonat molt actuals, malgrat els 116 anys transcorreguts. I, si no, provin de canviar Cuba per Catalunya, idees sensates i fecundes per Unió Europea i mantinguin les amenaces de la ruïna de la societat i de l'aïllament. Si ho fan així, fins i tot les podrien confondre amb aquelles més recents d'un altre president espanyol: " Proponer hoy separaciones y quedar fuera de todo, de España y de Europa es un disparate de colosales proporciones y va como un torpedo contra la línia de flotación del bienestar de los ciudadanos ". Amén!
Patrioterisme barat. El temps passa i la història es repeteix novament. Com a mínim pel que fa a la reacció dels poders espanyols davant dels anhels de llibertat dels pobles, ja siguin a una banda de l'Atlàntic o vora les suaus onades de la Mediterrània. Fem memòria: quan l'any 1895 es va produir un nou aixecament contra la presència espanyola a Cuba, des de Madrid es va respondre tard i malament. Inicialment, només amb una autonomia i amb l'adaptació de la política sobre l'illa a la realitat dels nous temps s'haurien pogut calmar el que més tard van ser les bases de suport dels independentistes cubans. Però en la política espanyola una vegada més es va imposar la ceguesa i el patrioterisme barat. Aquell patrioterisme que es proposava guanyar la guerra enviant-hi " hasta el último hombre y la última peseta ", en paraules del mencionat Cánovas.
El paper de la premsa. Talment com si el temps s'hagués congelat, aquesta política prepotent va comptar amb grans suports arreu de l'Estat: els caps de l'exèrcit, la cúpula de l'Església, l'oligarquia castellana, un bon nombre d'industrials catalans amb negocis a l'illa -no me'n consta cap dedicat a l'edició, tot i que sí que podria mencionar antics traficants d'esclaus amb cognoms de polític actual- i la majoria d'una premsa que parlava dels mambís cubans com si fossin la reencarnació de Satanàs. Com deia El Correo espanyol, " esta nación de héroes y de mártires, de caballeros y de cristianos, es como ayer la España de las grandes conquistas [...] , la España de Lepanto y la del Dos de Mayo ". Línia contínua entre el " Dios es español " del comte duc d'Olivares, el " España martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma... " de Menéndez Pelayo i el més recent " A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntat libérrima, el idioma de Cervantes " de Joan Carles I el Caçador.
Amb la cua entre les cames. La realitat, però, va ser que tota aquesta dialèctica no li va servir a Espanya per conservar Cuba. Ni tampoc tenir el trist honor d'haver creat els primers camps de concentració moderns per acabar amb les bases de suport dels independentistes. Ni tan sols atorgar l'autonomia a l'illa quan l'arròs ja feia temps que s'havia covat. No. Aquell 1898 Espanya va haver de marxar amb la cua entre les cames no només de Cuba sinó també de Puerto Rico i Filipines. La crisi econòmica, social i política -i també, òbviament, la psicològica- es va accentuar a la Península, i la Restauració, el sistema polític creat dues dècades abans, va entrar en una llarga etapa d'inestabilitat. Aquesta és, però, una altra història.