¿Volem seguir amb els nivells d’immigració que hem tingut en els últims anys? Aquesta és la pregunta que es fan Miquel Puig i Andreu Mas-Colell en una sèrie d’articles creuats a l’ARA. La pregunta és legítima, per no dir que necessària i urgent. Implica plantejar-se què és possible, què és sostenible i a canvi de què.
Dic que és necessària i urgent perquè evitar el debat seria ignorar les dades. Si l’any 2023 la població nascuda a l’estranger al conjunt d’Espanya representa un 17,7%, aquest percentatge a Catalunya arriba al 22,5%. Entre els joves nascuts entre 1986 i 1995, estem parlant d’un 40%. Si fóssim un país, Catalunya ocuparia la quarta posició en el rànquing mundial de països amb més immigració, després d’Austràlia, Nova Zelanda i el Canadà.
Però, abans que res, un aclariment de partida. El percentatge i la composició de la immigració responen més a factors d’atracció que a factors d’expulsió. Si no fos així, no s’explicarien nivells i característiques tan diferenciades dins d’un mateix país. En el cas de Catalunya, tal com ens recorda el demògraf Andreu Domingo, la immigració és fruit d’una economia i una demografia que històricament han depès (i de forma creixent) de noves arribades. En poques paraules: tenim la immigració que generem.
Catalunya genera immigració i genera també exclusió. Aquí, de nou, el més determinant no són les característiques dels que arriben sinó el context que els acull. Puig parla de “la nostra addicció a la mà d’obra barata”. Mas-Colell explica una “mitjana de productivitat i renda estancades” per la predominança de sectors com la construcció, el turisme, les cures o l’agricultura. Tots dos també coincideixen a assenyalar que l’augment de la població no ha anat acompanyat d’un redimensionament dels serveis públics, habitatge inclòs.
Davant d’aquesta situació, ¿ens podríem plantejar un canvi de model? Evidentment no només podríem, sinó que hauríem, perquè aquest model no és sostenible. Canviar de model és molt més que canviar de polítiques migratòries. Amb l’anunciat traspàs de competències, sovint semblen la gran solució. I no és així per tres raons: perquè el traspàs –i tenim experiències anteriors– serà sobretot un traspàs de gestió; perquè la majoria dels que arriben ho fan com a turistes i sense necessitat de visat (em refereixo a la immigració llatinoamericana), per tant, fora dels mecanismes de gestió migratòria pròpiament dits, i sobretot perquè les causes estructurals es mantindrien intactes. La selecció dels migrants no canvia la demanda del mercat laboral.
Precisament per això, un replantejament de veritat implica, en primer lloc, un gir profund del nostre model econòmic. Puig parlava d’una reducció de la nostra capacitat turística, “ni HUTs ni Hard Rocks”, deia. Aquí estem d’acord. Però jo aniria més enllà. Suposa plantejar-se, entre altres qüestions, com produïm les fruites i verdures que mengem, qui ens talla la carn que comprem als supermercats, sota quines condicions laborals tenim els que ens cuiden o sobre qui s’aguanta un sistema sanitari creixentment infrafinançat. Per posar un exemple més petit i extrem: ¿tindria sentit que Almeria es plantegés un altre model migratori, vivint fonamentalment d’un sector agroindustrial famolenc de treballadors immigrants precaritzats? Curiosament, els necessiten però no els volen.
La necessitat d’un gir profund passa també perquè l’Estat recuperi la seva funció redistributiva. Puig argumentava que no tot són beneficis i que el balanç és més positiu per a uns que per a altres. Tot i que tots vivim d’aquest low cost construït a base de feina mal pagada, és cert que els beneficis estan concentrats en mans sobretot dels empresaris (també famílies en el cas del treball domèstic) i els costos acaben socialitzant-se, o bé a través de la inversió que representa més polítiques públiques o bé per la manca d’accés a recursos bàsics quan aquestes polítiques fallen. Aquí és on comença la competència pels recursos escassos i, en un segon pas, el vot a l’extrema dreta d’aquells que se senten abandonats.
La conclusió, com ens recorda el sociòleg holandès Hein de Haas, és que no es pot tenir un “model econòmic obert i de ràpid creixement” i al mateix temps voler menys immigració. Aquí estic d’acord amb Mas-Colell. Pensar les alternatives requereix un debat seriós i pausat, amb una mirada a mitjà i llarg termini. En això Europa ens ensenya justament el camí a no seguir: no podem culpar la immigració dels nostres mals, fer d’això l’argument per retallar drets fonamentals, deixar-nos emportar pel discurs de l’extrema dreta (partits socialdemòcrates inclosos) proposant receptes senzilles a problemes complexes o recordar-los una vegada i una altra que, tot i portar generacions aquí, mai els reconeixerem com a part del Nosaltres.
![00 Immigració General](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
