El més llest de la cua
Ell arrossega dues maletes de rodes. Ella, que li va al darrere, dues més. S’acosten, ell al davant, ella al darrere, a la cua de gent que ha sortit de l’AVE, provinent de Girona, i volen agafar un taxi. Ell, ja ho veu tothom, és un d’aquests espècimens que es colarà. No pot esperar torn, diligent, amb la dona al darrere, perquè té por que no hi haurà taxis per a tothom i no pot, simplement, no pot esperar l’esdevenidor. Sap que els recursos de la Terra no són il·limitats, i ell—i la dona, al darrere— no pot ser dels que es queden sense. Sense mirar enlloc i a la vegada mirant l’horitzó, com amb miopia, despistat i concentrat a la vegada, es posa davant meu, que vaig sense cap maleta. Fa una finta airosa. Primer se’m posa a l’esquerra i li fa un gest amb el cap, a la dona, perquè es posi davant d’ell. Ja m’han avançat lleugerament. Ara, de mica en mica, corregiran la posició. Té. Ja arriba algú altre i, efectivament, es posa al meu darrere, no al d’ells. Si protesto massa enfadada em somriurà i es farà el boig. Em cedirà el (meu) lloc com qui em concedeix una gràcia. Si pregunto massa educada es farà el sorprès i dirà que no, que no, que ell va davant meu. Els taxis aparquen anàrquicament per allà on poden. Alguns taxistes criden els usuaris. Ell, i la dona al darrere, es precipiten al primer taxi, que no els corresponia. Han guanyat mig minut.
En una guerra farien el mateix. Provarien de recaptar tot el pa i el cafè, sabent que no, que no n’hi ha per a tothom. En aquest matrimoni ell és qui controla, una mica, les qüestions d’intendència. No del tot, esclar, si no podria esperar-se a la cua i sabria que hi ha taxis per a tothom. Ella es deixa dur, acostumada a l’estrès, a la fúria, a aquesta mirada, que tant serveix per, ara, dir el nom de l’hotel on van com per, demà, demanar una paella. Són els turistes.
