1. Il·liberal. El president Macron ja ha fet el pas. Un més. Ell, l’il·lustrat, l’home segur de si mateix que semblava que sempre havia de marcar el pas, resulta que ja fa com tots els homenets de la dreta: seguir el camí que l’extrema dreta marca, consolidant la deriva autoritària d'Europa. I fent-ho pel camí més fàcil, més demagògic, més groller i més greu perquè afecta els drets i la dignitat de les persones i castiga els que estan amb més desavantatge. El dret de sang (la filiació) s’imposa sobre el dret de sòl (naixement i residència). Un fill de pares estrangers, havent nascut i viscut a França, no té els mateixos drets que un fill de francesos. I al mateix temps es fa encara més precària la situació dels que porten poc temps o arriben a la desesperada.
La nova llei d’immigració ha fet esclatar el macronisme. Ha estat aprovada amb el vot del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que lidera l’extrema dreta amb fundades aspiracions presidencials, dels Republicans, hereus de la dreta tradicional, i de tres quartes parts dels representants de la coalició de Macron. Doble revolta: una quarta part dels seus diputats s’ha desmarcat del president. I el ministre de Sanitat, Aurélien Rousseau, ha dimitit. “Què queda de la «prioritat salut»?”, es pregunta Le Monde.
Dit d’una altra manera, el fenomen Macron es desdibuixa. Es desplaça, al ritme dels temps, cap a la dreta, deixant amb un pam de nas els sectors liberals o de l’esquerra que l’acompanyaven. Al final resultarà que el destí de Macron era el desfici il·liberal. Va arribar exhibint una autoestima que feia pensar que creia que tot li era possible. Però des de la seva reelecció no fa més que minvar, mentre Le Pen no para de créixer. Què busca el president en aquest viatge als territoris opacs de les dretes radicalitzades? Ell, que volia ser recordat com el primer gran liberal de la V República, situant-se en l’estela de l’extrema dreta s’obre a posar en qüestió drets fonamentals que defineixen la democràcia, en nom dels quals, precisament, Macron va construir la seva figura. Françoise Fressoz ho ha expressat a Le Monde amb contundència: “La crisi política al voltant del projecte de llei d’immigració és un moment de la veritat en què es conjuguen totes les fragilitats del mandat de Macron”. I així es va desdibuixant la figura messiànica de qui ocupa el poder presidencial, clau de volta de la V República.
2. Inquietant. Anar del dret de sòl al dret de sang no deixa de ser un retorn a un passat que ja no computa fàcilment en societats tan complexes. I, encara que la retòrica de les nacions s’ha construït sobre la lògica excloent dels nostres i els altres, fa temps que està entès que la força d’una societat està en la seva capacitat inclusiva. I que una de les expressions de crisi d’una societat és la incapacitat d’acceptar la complexitat. Un fet que sempre –com estem veient ara a Espanya– dona ales a l’extrema dreta, els que pensen que hi ha una sola manera d’entendre un país, i que hauria de ser obligatòria.
Les pulsions patriòtiques respiren molt de les pulsions religioses, que estan en el seu origen, i per això belluguen en el territori mític, transcendental, de la identitat com a absolut. Precisament, la complexitat de la composició de les societats actuals, començant pels països més avançats, requereix una pluralitat de referents que difícilment poden conjugar-se al voltant d'una sola idea o identitat. I, quan funciona, la capacitat d’inclusió de les institucions democràtiques és la millor garantia de fer viable la diversitat. En societats carregades d’història però obertes al món, pretendre imposar el privilegi de sang, les raons dels de tota la vida, als altres, porta inevitablement a la discriminació i a l’abús de poder. I cap país, Catalunya inclosa, està lliure d’aquestes temptacions (com a receptor i com a actor), que tenen molt a veure amb la tendència a l’alça de l’extrema dreta i amb el desplaçament de la dreta cap a l’autoritarisme postdemocràtic. És a dir, amb la negació de la igualtat de drets i deures entre ciutadans. Per aquestes raons, la deriva cínica de Macron –ell mateix reconeix que la nova llei pot ser inconstitucional– és indiciària i especialment inquietant.
