Les veus blaves i el rei marcial

Hi ha dues maneres d'aprendre política. Una és estudiar la política com a ciència i una altra lluitar en la política entesa com a terreny de combat. Normalment, els politòlegs es dediquen a la primera, els dirigents i els militants de les organitzacions a la segona i els periodistes haurien d'estar a mig camí entre les dues maneres.

Un politòleg que no hagi practicat la política podrà escriure bons llibres i guanyar molts premis, però, per més que estigui de moda la consultoria, jo mai no recomanaria a un dirigent contractar els serveis de qui no ha practicat la política de combat (seria com posar a un capellà –dels pocs rigorosos amb el celibat– de terapeuta sexual).

Un dirigent o un militant, encara que no estudiï, pot ser un gran polític si la seva experiència i laboriositat li han format un bon instint. De fet, hi ha figures polítiques notables que no llegien llibres (Adolfo Suárez és una de les més conegudes d'aquest patró). Però aquest tipus de dirigents, encara que siguin hàbils, solen estar mancats de recursos per entendre el sentit històric de certs processos polítics. Algú em va dir una vegada que el seu fort no era aquesta “alta política” que m'interessava a mi, sinó “les coses del menjar”. Allò que em va dir pretenia ser la lliçó de política de classe que dona el sindicalista al professor. Hi ha molts polítics professionals progressistes que acaben sent tecnòcrates progressistes especialitzats en polítiques públiques.

Després hi ha els periodistes, que, òbviament, fan política dins dels límits de la seva consciència i de la seva empresa. Ja deia Napoleó que quatre diaris hostils són més temibles que mil baionetes. Hi ha periodistes que només llegeixen i repliquen el que escriuen altres periodistes, però n'hi ha alguns que, a més, estudien. Fiïn-se més d'aquests.

Tot aquest rotllo és per justificar que em vull basar en les reflexions d'un periodista que llegeix i en les d'un militant que també llegeix per esbossar un raonament sobre la situació política després del 23-J.

El periodista és Enric Juliana i va escriure això fa dos dies a La Vanguardia: "La cultura política dominant a Espanya és una altra. És la cultura del xoc frontal, i d’aquí sorgeixen les veus blaves que comencen a qüestionar el lideratge de Feijóo per la insuficient victòria. Ahir es va llançar la primera bengala d’avís. La va disparar Esperanza Aguirre. La continuïtat o no de Núñez Feijóo és un afer clau, ja que no és fàcil que Sánchez obtingui la investidura i hem de començar a pensar que hi pot haver noves eleccions abans que d'acabar l’any".

El militant és Rafa Mayoral i escrivia avui a El Salto això altre: "La monarquia continua sent el fre de mà de l'oligarquia davant de qualsevol avenç democràtic. El rei és el representant dels que manen sense presentar-se a les eleccions, passava amb l'anterior, el campechano, i continua passant amb l'actual, el marcial. El rei ha perdut les eleccions".

Juliana, com dic, és un periodista dels que llegeixen, i això es nota. I a més va ser militant; del PSUC, ni més ni menys. Mayoral porta militant des dels 14 anys; des de les joventuts del PC d'Ignacio Gallego, passant per la PAH i fins a Podem. I Mayoral és dels militants amb responsabilitats que estudien. I això es nota en la profunditat del que diu, que conté les claus fonamentals del moment en què estem.

El que és important, en realitat, no és si Pedro Sánchez aconseguirà la investidura després d'arribar a un acord amb Puigdemont o si, al contrari, hi haurà una altra vegada eleccions al desembre. El més important és si la fràgil majoria plurinacional emprèn un full de ruta de reforma de l'Estat en una direcció republicana. Això seria l'únic que, a mitjà i llarg termini, serviria per derrotar les veus blaves.