Victòries. De cada nova elecció, l’extrema dreta europea en surt reforçada. Sigui quin sigui el context de crisi que marqui el pas de la política, la incertesa econòmica o la vulnerabilitat social, la “radicalització de la dreta radical” –com ho descriu el politòleg Cas Mudde– funciona. Ha tornat a passar a Finlàndia. Diumenge, l’extrema dreta euroescèptica es va consolidar com la segona força del país i una de les guanyadores de la jornada, amb el millor resultat de la seva història i la possibilitat de tornar a un govern de coalició. Amb l’eslògan “Salvem Finlàndia”, el Partit dels Finlandesos ha interpretat els resultats electorals com un “autèntic rebuig a la Unió Europea”, precisament en un moment transcendental per al país, que aquest dimarts es converteix oficialment en membre de l’OTAN.
El mateix va passar a Suècia fa només uns mesos. Els Demòcrates de Suècia, un partit amb arrels neonazis, amb un discurs de llei i ordre, valors de família tradicional i protecció de les pensions amenaçades, segons ell, per la immigració, va quedar en segona posició a les eleccions generals del mes de setembre, amb el suport d'un de cada cinc votants.
Rèdits. La capitalització de la por, la política d’assenyalar culpables i la força del simbolisme alimenten el rèdit polític, tant davant les incerteses que sacsegen des de fa temps el model escandinau com en la inestabilitat permanent del país més pobre de la Unió Europea. Després de cinc eleccions generals en només dos anys, Bulgària ha tornat a les urnes per regalar una altra feble victòria a l’ex primer ministre Boiko Boríssov. La sorpresa, però, l’ha donat el partit ultranacionalista pro rus Vazrazhdane (Ressurrecció), que, amb gairebé el 15% dels vots, podria tenir un paper clau en la formació del nou govern.
Al mateix aspira l’extrema dreta polonesa, Confederació (que se situa a la dreta de l’ultranacionalista PIS), de cara a les eleccions de finals d’any. De moment, el partit ha fet una neteja de càrrecs històrics com Janusz Korwin-Mikke –el polèmic eurodiputat que va aconseguir el seu minut de glòria mediàtic a la UE, en l’anterior legislatura, a cop de desplegar la seva la misogínia, insults als refugiats i fer salutacions nazis en públic– i l’ha reemplaçat per Slawomir Mentzen, un candidat de 35 anys que és el polític polonès amb més seguidors a TikTok.
Transversalitat. La dreta europea s’ha anat radicalitzant. Només cal veure la perversió terminològica dels que intenten fer passar la coalició de govern que lidera Giorgia Meloni a Itàlia com de centredreta. Hi ha una Europa reaccionària que transforma qualsevol escenari d’incertesa en una oportunitat electoral. Però també hi ha unes societats europees fracturades, cansades de viure en una sensació de crisi permanent. Hi ha un neguit acumulat, instal·lat en les pors i en la desconfiança institucional. No és nou. Va començar amb la crisi financera del 2008 i, tot i que ha anat mutant a cada daltabaix polític, econòmic o de seguretat, sempre acaba desembocant en l’expressió d’un malestar que es reactiva cíclicament. El detonant pot ser diferent: la reforma de les pensions a França, un accident de tren a Grècia, l’impacte del Brexit al Regne Unit o el preu de l’energia a la República Txeca. I, amb el termòmetre d’aquesta ànsia a la mà, sempre hi ha Marine Le Pen. Segons una enquesta de l'IFOP, publicada al Journal du Dimanche, el suport a Agrupació Nacional, el partit de Le Pen, augmentaria un 7% si hi hagués noves eleccions parlamentàries a França.
El desassossec és real. Però la transversalitat de les idees d’extrema dreta també.
