Més enllà de la indignació
Catalunya se’n va anar a dormir ahir amb cinc presos polítics més (Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell), una política exiliada (Marta Rovira), un total de tretze dirigents processats per rebel·lió -un delicte que demana un ús de la violència que no ha existit mai en el procés català- i una àmplia sensació de ràbia i impotència. La indignació popular es va fer patent en les nombroses mobilitzacions que es van fer sentir arreu del país. Ara mateix ja no es tracta de defensar una idea política, com la independència, sinó de defensar drets civils i polítics fonamentals, començant pel fet que Jordi Turull hauria de ser avui mateix al Parlament per participar en la segona votació del ple d’investidura.
El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena tergiversa fets i juga amb la semàntica per justificar la seva decisió de processar per un delicte de rebel·lió els dirigents independentistes i, per tant, per enviar-los a la presó de manera preventiva i sense esperar el judici. La interlocutòria arriba a l’extrem de comparar les manifestacions pacífiques amb la violència implícita en un “segrest d’ostatges amb trets a l’aire”. Aquesta comparació desacredita per si sola l’argumentació de Llarena, que si bé reconeix que no hi va haver violència física directa, sí que considera que hi havia l’assumpció d’aquesta possible violència. És a dir, basa la seva acusació en una violència potencial que no es va arribar a produir mai.
En el seu relat presenta actes que van ser públics i notoris, com ara la publicació dels informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, com a peces clau d’una conspiració a gran escala, en la qual inclou els centenars d’actes que van fer l’ANC i Òmnium per explicar els arguments favorables a la independència. Això per no assenyalar algunes falsedats evidents, com ara que el dia 20 de setembre només hi va haver dos mossos d’esquadra davant del departament d’Economia durant els escorcolls de la Guàrdia Civil.
A última hora Llarena també va reactivar les euroordres de detenció per a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Antoni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret, i una ordre de detenció internacional contra Marta Rovira, la qual, en la seva carta a la militància on explicava que marxava a l’exili, demanava: “No deixeu que la rancúnia s’apoderi de vosaltres”. A l’ofensiva implacable de l’Estat caldrà respondre-hi amb el cap fred i una estratègia a llarg termini. Sí, malgrat l’emocionalitat del moment i la justificada indignació creixent, caldrà posar l’èmfasi en la solidaritat amb els represaliats i en la denúncia, per vies pacífiques i cíviques, de les injustícies comeses pels tribunals espanyols. També caldrà aprendre dels errors comesos per no donar més facilitats a un Estat més venjatiu que just i que no dubta a destruir persones i famílies. I s’haurà de treballar perquè aquesta ferida no sigui un obstacle, ans al contrari, per unir tota la societat catalana al voltant dels valors democràtics i la dignitat nacional.
