Més enllà del ‘chuletón’
La reacció del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a l’intent del seu ministre de Consum de promoure una reducció en el consum de carn, ha estat a bastament comentada. En la millor tradició aznariana, Sánchez va despatxar la qüestió amb una boutade : “A mí, donde me pongan un buen chuletón al punto, eso es imbatible ”.
Més enllà de l’anècdota, i del que indica sobre les relacions entre socis de coalició, val la pena aturar-se a pensar sobre les implicacions de la resposta de Pedro Sánchez, que va anar seguida d’una intensa campanya dels sectors conservadors en defensa del consum de carn.
Que una mesura tímida, com la que plantejava Garzón, generi aquesta mena de reaccions és un bon indicador de les dificultats polítiques que planteja la mitigació del canvi climàtic. Sabem que la indústria de la carn és responsable d’una part menor però no negligible de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Si hi hagués intenció d’assolir els objectius de reducció d’emissions fixats pels experts de l’IPCC, caldria redimensionar i reconvertir les indústries i activitats responsables d’emissions. Bàsicament, la generació d’energia per crema de combustibles fòssils, però també el transport i la ramaderia, entre altres sectors. Cal que s’entengui: no estem parlant de fer campanyes de sensibilització, sinó d’utilitzar impostos, regulacions i inversió pública per intervenir en el mercat de manera contundent.
Atès l’abast del repte, és especialment descoratjador trobar-se amb resistències d’aquesta mena davant de qualsevol mesura tímida. Ara ha sigut la carn, però les taxes sobre el dièsel o els peatges dissuasoris de l’ús del transport privat són altres exemples de mesures que han generat problemes polítics importants als seus promotors. El debat sobre el model d’implantació de renovables mereixeria una anàlisi a banda, també.
El problema, però, no és fàcil de resoldre. Perquè la mitigació del canvi climàtic planteja en primera instància un important dilema intertemporal: ens obliga a assumir costos importants en el present, per prevenir una amenaça futura. Tot i que la comunitat científica insisteix que l’amenaça cada cop és més imminent, la percepció general segueix sent que estem parlant de problemes del futur. Com que tendim a viure en el present, i descomptar molt el que passarà en el futur, les mesures plantejades costen més d’empassar. Això és especialment cert en el cas dels polítics i els periodistes, que, per la naturalesa de la seva feina, viuen especialment ancorats al present més immediat. I, a tot estirar, en l’horitzó de les properes eleccions.
Per això, prendre mesures costoses en el present que puguin estalviar-nos problemes més greus en el futur normalment és una estratègia que no és òptima per als polítics. Aquesta és la gran diferència entre la pandèmia i el canvi climàtic: l’amenaça que planteja el virus és immediata i, per tant, les institucions i la ciutadania estan molt més predisposats a prendre, i acceptar, mesures molt dràstiques per controlar-la. Tot i que objectivament les conseqüències del canvi climàtic puguin ser fins i tot més greus, l’horitzó temporal i el tipus d’amenaça fa que la percepció que tenim del risc sigui molt diferent.
Però no és només un problema temporal. Les polítiques de mitigació del canvi climàtic, com és obvi, plantegen costos. Si es vol reduir el transport privat, o la producció de carn, això és costós. No surt de franc. I, sobretot, els costos no es distribueixen igual entre tota la població: hi ha sectors, territoris i persones més afectades que d’altres. Són els que hauran de suportar més càrrega de la mitigació.
D’altra banda, els riscos que comporta el canvi climàtic, tot i que són globals, també tindran una distribució asimètrica. Hi ha territoris, com les zones costaneres baixes, molt més exposats. També hi ha sectors econòmics, com per exemple determinats tipus de turisme, que se’n ressentiran més que d’altres. I, sovint, els costos de la mitigació i els riscos associats al canvi climàtic no coincidiran sobre els mateixos territoris ni sobre els mateixos sectors econòmics.
Tot això planteja un repte molt complicat. Perquè per molt ben identificats que estiguin els riscos del canvi climàtic, i les estratègies que caldria seguir per mitigar-lo i ajustar-nos a un increment de temperatura controlat, després això ha de ser políticament viable. Si no, no serà possible posar-ho en marxa. Elionor Ostrom argumentava que davant del problema, molt difícil de resoldre, de coordinació global que planteja el canvi climàtic, només hi podia haver una solució policèntrica, a partir d’experiències locals i regionals que, després, es poguessin estendre. La solució, doncs, difícilment vindrà de grans cimeres internacionals.
Per això, cal que les institucions que governen arran de terra tinguin incentius per impulsar polítiques efectives de mitigació. No és fàcil, però la societat civil té una responsabilitat important, de no acceptar simplificacions com la del chuletón, i castigar la hipocresia dels rentats de cara verds que no van acompanyats de polítiques efectives.
