Com més ens empresonen, més fortes ens fem

Les meves companyes recluses i jo ens havíem ajuntat, de nit, al pavelló de dones de la presó d'Evin de Teheran quan vam veure per televisió la notícia de la mort de Mahsa Amini. El 16 de setembre es va complir un any des que va morir després de ser posada sota custòdia de la policia de la moral de l'Iran per, presumptament, no posar-se un hijab adequat. La seva mort va desencadenar un aixecament immediat i general –encapçalat per les dones– que va sacsejar el país.

Al pavelló de dones ens va envair la pena, però també la indignació. Vam fer servir les nostres breus trucades telefòniques per demanar informació. A la nit, ens reuníem per intercanviar les notícies que havíem sentit. Estàvem atrapades allà dins, però vam fer el que vam poder per alçar les nostres veus contra el règim. La ràbia va arribar al punt més alt unes setmanes després, quan un incendi va arrasar part d'Evin el 15 d'octubre. Vam corejar"mort a la República Islàmica"enmig dels trets de les forces de seguretat, explosions i flames. Hi van morir almenys vuit persones.

Milers de persones que van protestar per la mort d'Amini van ser detingudes els mesos posteriors. A mesura que s'aproximava l'aniversari de la seva mort, els dirigents iranians es van afanyar a reprimir la dissidència. He estat empresonada a Evin tres vegades des del 2012 per la meva feina com a defensora dels drets humans, però mai havia vist tants nous ingressos al pavelló de dones com en els últims mesos.

Altres pavellons de dones també es van omplir. A través d'unes amigues que són a la presó de Qarchak, al sud-est de Teheran, vaig saber que allà hi havia unes 1.400 detingudes noves. Altres dones havien estat enviades a pavellons d'alta seguretat, com ara la Secció 209 d'Evin, gestionada pel ministeri d'Intel·ligència. Una detinguda que va ser traslladada a Evin des de la presó d'Adelabad, a Shiraz, ens va explicar que allà hi havia centenars de noves dones detingudes.

El que potser no entén el govern és que, com més siguem les que tanquen, més fortes ens fem.

La moral entre les noves preses és alta. Algunes deien amb tranquil·litat estranya que havien redactat els seus testaments abans de sortir als carrers a demanar el canvi. Totes elles, al marge de les circumstàncies de la seva detenció, demanaven una sola cosa: enderrocar el règim de la República Islàmica.

En els darrers mesos, he conegut moltes preses que han rebut pallisses, que han estat colpejades i han acabat amb els ossos trencats, i que han patit agressions sexuals. He fet tot el possible per documentar i divulgar aquesta informació.

Així i tot, seguim alçant la veu. Hem publicat comunicats i organitzat concentracions i mítings arran de les notícies de les manifestacions massives, les morts als carrers i les execucions. Les institucions de seguretat i judicials han intentat intimidar-nos i silenciar-nos privant-nos de les nostres trucades telefòniques i de les trobades setmanals amb la família, o presentant noves causes judicials contra nosaltres. En els darrers mesos, han obert sis noves causes penals per les meves activitats a la presó en defensa dels drets humans, i afegit dos anys i tres mesos a la meva sentència, que ara és de deu anys i nou mesos.

Vaig començar a fer campanya a l'Iran fa 32 anys quan era estudiant. Llavors el meu objectiu era combatre la tirania religiosa que, juntament amb la tradició i els costums socials, ha conduït a la profunda repressió de les dones en aquest país. Aquest continua sent el meu objectiu. Ara, al veure els esforços pioners de les joves i les nenes durant aquest moviment revolucionari, sento que els meus somnis i objectius feministes són a prop de fer-se realitat.

Les dones s'han erigit a l'avantguarda d'aquest aixecament i han demostrat un coratge i una resistència immensos, fins i tot davant l'agreujament de l'animadversió i l'agressió del règim autoritari religiós.

Ja abans de la mort d'Amini havia sentit a parlar d'agressions sexuals contra les dones a les presons, però mai no havia presenciat jo mateixa tantes pallisses i lesions potencialment mortals, ni m'havia trobat tants testimonis d'agressions i assetjaments sexuals d'aquesta magnitud.

Sembla que el règim està propagant a propòsit una cultura de violència contra les dones. Tot i això, no podrà intimidar-nos ni coartar-nos. Les dones no ens rendirem.

Ens impulsa la voluntat de sobreviure, estiguem dins o fora de la presó. Potser de vegades la violenta i salvatge repressió del govern allunyi la gent dels carrers, però la nostra lluita continuarà fins al dia que la llum s'imposi a la foscor i el sol de la llibertat abraci el poble iranià.

Copyright The New York Times