A més drets, més intolerants?
Podria semblar rar que en uns temps en què cada vegada es reclamen més drets, alhora es constatin nivells més elevats d’intolerància. Però no ho és, d’estrany. Estic convençut que una cosa va estretament lligada a l’altra. Una paradoxa que és especialment clara en el cas de la denúncia de vulneracions de la llibertat d’expressió just quan, alhora, es restringeix aquesta llibertat amb el recurs abusiu a suposats delictes d’odi, amb la censura pròpia de la correcció política o amb els judicis anacrònics a idees, fets i persones del passat -la dita cultura de la cancel·lació - per imposar autoritàriament els dogmes actuals.
COMENÇARÉ observant l’abús que se sol fer del terme dret. Una cosa és que determinades idees i les decisions que se’n deriven, des del nostre punt de vista, siguin bones i desitjables i que les argumentem i defensem amb fermesa. Però això no justifica que les nostres preferències -religioses, ideològiques, alimentàries, sobre els usos del temps o les sensibilitats animalistes, per dir-ne algunes- s’hagin de convertir en un dret. Sobretot si la consideració de dret comporta que hagin de ser regulades pels poders públics i, en definitiva, que justifiquin una intervenció i un control més grans per part de l’estat.
EN SEGON LLOC és oportú recordar que la tolerància és valuosa quan es refereix a les opinions i decisions discrepants amb les nostres. No hi ha idees tolerants en elles mateixes que puguin ser imposades, precisament, de manera intolerant. És preocupant, com s’ha observat en alguna investigació, que els més compromesos amb les idees de justícia social siguin els que es mostren més intolerants amb els que en discrepen. Com explicava John Stuart Mill a On liberty, quan a una idea, per bona que sigui, se la protegeix del debat públic, fàcilment es converteix en superstició. La llibertat d’expressió, en definitiva, ha de servir perquè nosaltres mateixos tinguem l’oportunitat de confrontar les nostres idees amb les dels nostres adversaris i, així, millorar-les.
EN UN ARTICLE d’April Kelly-Woessner, publicat el març del 2016 a Heterodox Academy, es documentava amb estudis recents aquesta preocupant i progressiva regressió de la tolerància política cap als adversaris, en què com més joves, més intolerància s’observava. No tinc notícia de cap estudi semblant al nostre país, però no m’estranyaria que s’obtinguessin resultats similars. L’autora, professora de ciència política a l’Elisabethtown College de Pennsilvània, explicava com, en nom d’una “tolerància alliberadora” -un terme encunyat per Herbert Marcuse als anys 60-, s’havia acabat justificant la intolerància, de manera que, tal com afirmava l’article, els estudiants d’ara són menys tolerants que els seus pares. Un fet que considero que també defineix prou bé el clima actual de les nostres universitats.
EN DEFINITIVA, i per fer referència a un cas que ens afecta aquí: que tinguem presos i exiliats perquè van exercir la seva llibertat d’expressió és una barbaritat per allò que deia de la intromissió de l’estat. Ara bé, el que aquests han expressat ha de poder ser discutit i valorat des de tots els punts de vista discrepants. La llibertat d’expressió no empara allò que es diu, sinó només la possibilitat de dir-ho.
EL RISC, doncs, està en voler que els nostres valors particulars siguin convertits en drets generals, perquè llavors es pot arribar a pensar que, pel fet de ser-ho, es poden imposar a tothom de manera autoritària. I, ara mateix, és fàcil observar com s’accepta dòcilment que els governs, convertint les seves idees en drets, es vegin amb cor de regular com hem de parlar i escriure, com hem d’estimar o odiar, de què podem riure o plorar, què hem de menjar o beure o sobre què creiem o pensem. Vet aquí el perill: que en exigir que els nostres valors particulars siguin drets generals no n’acabem fent una defensa intolerant.