El més difícil és demanar perdó

En l'àmbit de les relacions personals, l'efectivitat de demanar disculpes sinceres oportunament està fora de dubte. Però ¿i en l'àmbit diplomàtic?

I és que en alguns casos el que està en joc és molt. El novembre passat les relacions bilaterals entre Indonèsia i Austràlia van entrar en el seu punt més fred en dècades. El president indonesi, Susilo Bambang Yudhoyono, va tenir un sincer disgust amb Austràlia perquè el meu país es va negar a presentar-li disculpes per haver intervingut el seu telèfon privat (i el de la seva dona). Així mateix, la visita al desembre del primer ministre japonès, Shinzo Abe, al santuari Yasukuni, que ret homenatge als japonesos morts en les guerres -inclosos, des del 1978, els criminals de guerra que van cometre els delictes més greus-, ha tornat a obrir ferides antigues i profundes entre els veïns del Japó, que perceben que, malgrat haver llançat una guerra i haver comès diverses atrocitats durant el seu transcurs, el país nipó no n'està veritablement penedit. Indubtablement, això ha agreujat el distanciament que s'ha donat entre el Japó i la Xina a causa de les mútues reclamacions sobre les illes Senkaku/Diaoyu i el mar de la Xina Oriental.

Pel que fa a la reacció d'Indonèsia per les revelacions de l'exconsultor d'intel·ligència dels Estats Units, Edward Snowden, sobre l'espionatge australià a la primera família indonèsia, una disculpa del primer ministre Tony Abbott hauria estat útil. Simplement havia de seguir la mateixa línia de la resposta que Barack Obama va donar a la cancellera alemanya, Angela Merkel, quan els EUA van ser descoberts en la mateixa situació. En aquell moment jo era precisament a Jakarta, i després de parlar amb alts funcionaris del govern indonesi vaig aconsellar el govern australià en aquest sentit. Però el govern australià va creure que quan es tracta de temes d'intel·ligència les disculpes són cosa de febles. Ara bé, com que pròximament hi haurà eleccions a Indonèsia i hi ha un fort sentiment nacionalista, Austràlia, si no és que les coses canvien, en pagarà el preu diplomàtic durant molt de temps.

El cas del Japó és més complex. En el context d'una forta pressió internacional durant els anys vuitanta i noranta -a la qual espero haver contribuït com a ministre d'Afers Estrangers d'Austràlia- es van oferir una sèrie de disculpes decisives. Entre elles, cal destacar la del 1993 del llavors cap de gabinet, Yohei Kono, sobre l'assumpte de les "dones de companyia" (a les quals es va obligar a donar serveis sexuals als soldats japonesos), i les paraules del primer ministre Tomiichi Murayama en el cinquantè aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial, en què parlava de "gran penediment i disculpes sinceres".

Aquest mes, el ministre d'Afers Estrangers nipó, Fumio Kishida, ha dit que els membres del gabinet d'Abe "mai han negat" les declaracions de Kono i Murayama. No obstant això hi ha hagut una regressió. Per exemple, el 1995 el Parlament del Japó no va donar suport a la declaració de Murayama, i només va acceptar expressar "un profund sentiment de penediment" (i de tota manera 241 dels seus membres es van abstenir). Però, sobretot, el que pesa són els pelegrinatges recurrents dels líders japonesos a Yasukuni, on es glorifiquen les conquestes del Japó dels anys trenta i quaranta com a "guerres justes de supervivència i defensa pròpia" o "per l'alliberament de l'Àsia".

Certament, la sinceritat d'algunes de les reaccions d'indignació dels veïns del Japó és qüestionable. Corea del Sud sovint no reconeix el nombre i la intensitat de les declaracions sobre les "dones de companyia" ni la quantitat de les compensacions que s'han ofert. Per la seva banda, la Xina agita regularment els sentiments nacionalistes per distreure l'atenció dels problemes interns, i en part va empènyer Abe a reaccionar quan va crear una zona d'identificació per a la defensa aèria més enllà del seu espai aeri reconegut al mar de la Xina Oriental, una mesura que si bé no va ser il·legal, sí que va ser provocadora. No obstant això, el Japó podria haver fet molt més per donar pes a les seves disculpes, com sí que han fet els alemanys. Almenys des dels anys setanta, Alemanya ha adoptat un enfocament ampli i creïble per expiar el seu passat nazi. Reconeix en els seus programes escolars les atrocitats comeses, fa commemoracions gràfiques en museus, monuments i cerimònies i utilitza un discurs oficial en què sempre mostra la seva contrició.

Tanmateix, hi ha casos en què les disculpes nacionals han estat transformadores, i dels quals els diplomàtics poden aprendre. La reconciliació entre australians nadius i blancs va avançar molt gràcies al discurs de Redfern, pronunciat pel primer ministre Paul Keating el 1992. Keating va declarar: "Vam cometre els assassinats. Vam prendre els fills a les seves mares. Vam practicar la discriminació i l'exclusió. Això es va deure a la nostra ignorància i als nostres prejudicis". De la mateixa manera, l'ex primer ministre Kevin Rudd va oferir una disculpa sincera el 2008 a les "generacions robades" de nens aborígens que van ser arrabassats de les seves famílies pels funcionaris de programes socials.

Hi ha moltes situacions en què les disculpes no són necessàries, perquè totes dues parts estan d'acord a girar full. A més, les disculpes en què no s'ofereixen disculpes -per exemple, "Ho sento si creus que et vaig ofendre"- sovint són pitjors que res, encara que són un element diplomàtic prou conegut per tothom que confesso que jo també he utilitzat.

També és possible que unes disculpes veritables siguin contraproduents, perquè provoquen reaccions d'extremistes locals, que al seu torn poden estimular més indignació de l'altra part. No obstant això, em resistiria a arribar a la conclusió que les disculpes del Japó han tingut un saldo negatiu en aquest sentit.

Aquest debat no s'exhaureix en el present article. No obstant això, és difícil pensar que quan s'ha fet una cosa dolenta, una disculpa sincera no tindrà un impacte reparador. A la vida privada, com en la pública, les disculpes sinceres són una eina poderosa, i s'haurien d'utilitzar amb més naturalitat i més sovint.

Copyright Project Syndicate