La lliçó sobre l'amor d'un germà bessó
Durant la meva infància, la meva família no tenia gaire paciència amb aquelles parelles que utilitzen el plural majestàtic. Per exemple, el marit que quan li pregunten “Què et va semblar la sèrie?” respon: “Ah, ens va agradar”. Quan una d'aquestes parelles venia a sopar, la norma era que els meus germans i jo ens havíem de contenir fins que fossin fora de casa per començar a burlar-nos-en.
El que va, torna, i en anys recents jo m'he convertit en l'objecte d'aquesta mena de burles. O potser hauria de dir nosaltres, el meu marit, David, i jo, que en el transcurs de la nostra relació de mitja dècada a vegades ens hem trobat parlant com el rei i la reina de Genòvia.
El problema amb l'“ens va agradar” té a veure amb la identitat. No importa com sigui de bona la teva relació: potser no sempre coincideixes amb la teva parella. Així que parlar en plural tendeix a percebre's de dues maneres: o no tens ni idea del que pensa de veritat la teva parella (i a més no t'importa) o la teva intenció és presumir davant dels altres de la vostra sincronia, del fet que gairebé sou una sola cosa.
La meva manera de pensar ha canviat força els últims anys. Poques coses han canviat tant com el gir radical en la manera com entenc les relacions i la identitat, en la manera com veig el "nosaltres" i la sensació de malestar que l'acompanya. La cultura laica nord-americana posa el "jo" i l'autorealització al centre de la vida. Aquest èmfasi, que ja era omnipresent des de les dècades de 1960 i 1970, continua transformant tots els àmbits de la vida: per exemple, s'ha fet difícil argumentar a l'esfera pública una cosa que no apel·li al bé últim de la felicitat pròpia. Però en considerar la parella sobretot com un vehicle per a l'autorealització individual hem perdut el nucli de l'ideal romàntic: el "nosaltres".
Tota relació ha recorregut els seus camins cap al no res. En els primers anys de matrimoni, quan el David i jo ens barallàvem –ja fos per alguna cosa important, com on anàvem a viure, o per una insignificança, com els plats bruts que ja portaven molt de temps a l'aigüera– ho fèiem com a individus. Jo, en particular, tendia a afrontar les nostres discussions com si fossin un joc de suma zero.
Si hi va haver una cosa que el David em va repetir una vegada i una altra durant aquests anys va ser: “Estem al mateix equip!”, paraules que a vegades cridava amb frustració.
Jo hi estava d'acord, si més no en teoria. (Em sonava bé.) Però aquesta teoria no tenia gaire a veure amb com entenia què era una parella a la pràctica. A la meva ment, una relació era com una economia de mercat. Sí, una parella afectuosa es demostra afecte mutu, ofereix gestos considerats, però al final del dia cada persona ha de mirar per si mateixa i pels seus propis interessos. Sobretot la dona, em deia la meva mare.
Cal admetre que aquesta és una manera molt poc romàntica de pensar una relació. Però té sentit en el context del que el sociòleg britànic Anthony Giddens va anomenar una “relació pura” a la dècada de 1990. Una relació pura és aquella que s'estableix amb el propòsit de satisfer les necessitats de dos individus i que continua sempre que els segueixi proporcionant prou satisfacció a tots dos. Si no se satisfan les teves necessitats, o si cal fer concessions enormes, ets lliure d'anar-te'n amb una altra persona. Això contrasta amb una visió anterior de la història d'amor, en què una persona troba la seva veritable ànima bessona i fa una promesa: en la prosperitat i en l'adversitat, en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia.
Podem veure que una explicació habitual del divorci comença on s'acaba el model de la relació pura. La persona que el relata (sovint una dona, amb estudis i una feina) descriu per què va decidir divorciar-se. La decisió no sembla que estigui relacionada amb l'abús o la infidelitat, els diners o els fills. Ni tan sols es tracta de falta d'amor. "La relació m'asfixiava l'esperit”, escrivia Lara Bazelon en un article d'opinió. “¿Fins a quin punt la meva vida (i amb això em refereixo a l'arquitectura de la meva vida, però també a la seva essència, a la meva ànima, a la meva ment) s'havia construït al voltant del meu marit?”, es preguntava Honor Jones en un altre text. “¿Qui podria ser si no fos la seva dona?”, es preguntava. En aquests relats es percep que la identitat de la dona, el seu propi sentit de si mateixa, ha estat colonitzada pel matrimoni i per la maternitat.
Hi ha una lectura feminista d'aquestes històries, una en què el divorci és alliberador i empoderador (sens dubte és així com ho veuen les seves narradores). Però també hi ha una lectura que reconeix aquesta versió del divorci (i l'auge de la relació pura) com a símptomes d'una societat profundament escèptica, fins i tot al·lèrgica, a qualsevol manera de relació que soscavi l'individu. Als Estats Units laics, l'última vaca sagrada és el "jo". El que és bo per al "jo" és bo per si mateix. Allò que amenaça el "jo" –ja sigui el matrimoni, la maternitat, l'amistat o la família– s'ha d'analitzar.
Els bessons, especialment els bessons idèntics, ofereixen un contrapunt interessant sobre aquesta qüestió. En tenir tantes coses en comú, suposen una mena de retret a la nostra obsessió amb la identitat. Al llibre Twins in the world, Alessandra Piontelli enumera recomanacions de psicòlegs sobre com criar bessons sans. La llista inclou el consell que els bessons idèntics dormin en habitacions separades, es vesteixin de forma diferent i mai se'ls anomeni “bessons”. Les sociòlogues Florence Chiew i Ashley Barnwell sostenen que per a una societat preocupada per la individualitat, la identitat entrellaçada dels bessons no és sana. Permetre que els bessons es vegin a si mateixos com una dupla és permetre una “intimitat perillosa” que els priva de les seves identitats singulars.
El meu marit, per cert, té un bessó. Un bessó idèntic. En contra de les recomanacions psicològiques, el fet de ser bessó és una part essencial de la seva identitat. Durant la seva infància i adolescència, el David i el seu germà van triar les mateixes classes, van col·laborar en projectes de grup i van formar parella per a tot. No eren immunes a la rivalitat, però sobretot canalitzaven els impulsos competitius per al seu equip de dos. Els seus relats de l'època escolar són la història dels dies de glòria de la seva companyonia.
El psicòleg Scott Stanley defineix el "nosaltres" com una relació en què dues persones tenen una connexió profunda que impulsa el sentit d'identitat compartida. Si tens un fort sentit del "nosaltres”, t'identifiques cada cop més amb les satisfaccions i insatisfaccions de la teva parella com si fossin les teves. Les metes també canvien. La relació ja no és “un mercat canviari en què dos individus competeixen entre si”, escriu, sinó “una relació no competitiva que pot maximitzar els resultats conjunts”. L'objectiu de la vida ja no és només fer-te a tu mateix: busques que l'equip es construeixi.
El meu marit va aprendre des de petit a cultivar un sentit de la individualitat, però també un sentit d'identitat conjunta i d'un futur compartit (fem broma dient que quan el David s'imagina la seva vellesa, s'imagina assegut en un porxo al meu costat i al costat del seu bessó. En realitat no és broma). Comprèn a fons una cosa que a mi a vegades em costa d'entendre: que estimar algú, mentre visquis, implica una mena de renúncia al “jo” en nom del “nosaltres”. Implica permetre que una altra persona contribueixi a la definició de qui som i què valorem.
És cert que aquesta identificació pot anar massa lluny, vorejant el mimetisme o la codependència. Hi ha risc d'identificar-se en excés, que la identitat de la parella difumini la identitat pròpia, que el nou futur de la parella acabi amb els objectius individuals. Però em sembla que la por a aquesta possibilitat sovint porta les persones a prendre una direcció totalment oposada, cap a la solitud, la independència total, la contingència.
No sé en quin moment el David i jo ens vam convertir en “nosaltres”. No hi va haver un moment d'il·luminació, ni de mort de l'ego, cap presa de consciència final que les fronteres entre ell i jo havien desaparegut. En realitat, el “nosaltres” és per a tots dos un estat esporàdic, una cosa que viu en constant tensió amb els nostres jos individuals (potser més particularment el meu), de vegades subordinat a ells, de vegades per sobre d'ells. El David creu que alguna cosa va canviar en casar-nos, que la creació legal del “nosaltres” també va afectar un tipus més profund d'acceptació psicològica.
Crec que el nostre “nosaltres” és més una acumulació de petits moments. La balança s'inclina, entres en un altre marc de referència i el món sembla el mateix però diferent. Per exemple, el llenguatge del sacrifici no té cap sentit. No et pots sacrificar per alguna cosa que ja ets. La seva alegria no només és important per a tu perquè ell és important per a tu. És la teva alegria. Els límits no es dissolen, es tornen porosos.
Copyright The New York Times