La nova sèrie creada per Albert Espinosa i que s’ha estrenat a Movistar+ és terrible. Los espabilados costa d’aguantar per unes interpretacions molt justes dels actors, per una trama que pretén convertir unes circumstàncies absolutament inversemblants en una mena de realitat adolescent esperpèntica i per la tergiversació que fa dels valors. Construeix un fals relat d’empoderament en uns protagonistes que fan del victimisme i la incomprensió la seva raó de ser. I a sobre converteix la malaltia en un element aspiracional. Això ja passava a Polseres vermelles, la sèrie que va tenir un gran èxit entre el públic adolescent i va manipular la realitat del càncer i l’anorèxia transformant-los en una realitat hospitalària emocionant, trepidant i d’experimentació de la llibertat. Los espabilados fa exactament el mateix, però aquesta vegada els protagonistes pateixen trastorns mentals que els obliguen a estar ingressats en un estrany centre psiquiàtric molt inquietant, sense cap tipus d’ètica i amb protocols mèdics propis de la presó d’Alcatraz el 1940. El director mèdic, una mena de sàdic pertorbat, fa servir una teràpia psicològica en què obliga els nois a gravar-se en vídeos fent ús d’una pistola. Si els pacients es barallen, els infermers els claven una xeringa al braç i se’ls emporten del pati arrossegant-los com animals estabornits. D’altres els tenen asseguts al llit, drogats i en un estat vegetal com en una pel·lícula de terror. Igual que Polseres vermelles, Los espabilados pateix el síndrome de la barrufeta: en un grup de nois amb un mascle alfa de líder només hi ha una sola noia que exerceix el seu rol com a tal i que servirà per desenvolupar la trama sentimental de la sèrie. Per descomptat, els protagonistes fugen del psiquiàtric perquè no són ells els que estan malalts sinó que la culpa és del món, que no els comprèn. El resultat és esperpèntic perquè tot el relat està construït com si aquesta pogués ser la realitat dels adolescents rebels, conflictius. Dues circumstàncies que la història converteix en trastorns mentals.
El resultat és insuportable. Els protagonistes es comporten com qualsevol youtuber mal educat. Són agressius i fatxendes. La majoria d’adults són malvats o idiotes. I hi ha un seguit de personatges positius que quan parlen ho fan a partir de frases de superació i positivitat tòxica. La sèrie distorsiona amb infantilisme actituds com la rebel·lia, la injustícia, la resiliència o la llibertat. Rebaixa tots aquests conceptes a una filosofia barata, una immaduresa ridícula, unes trames fàcils i uns estereotips simples.
Los espabilados és un exemple més per a la trista pila del greix de la ficció adolescent. Les sèries estan condemnant aquesta generació a uns detritus televisius penosos, grotescos i intranscendents que confonen l’egocentrisme amb els drets fonamentals i l’èpica amb els sentiments. No trigarem a lamentar-ho.
