Més català al Congreso, menys filòlegs a les aules

Una de les notícies més comentades de l’estiu ha estat el pacte entre els partits polítics catalans, la bancada socialista i la gran coalició de Yolanda Díaz per fer Francina Armengol presidenta de la mesa del Congrés a canvi que aquesta no retiri la paraula als diputats catalans, bascos i gallecs que, seguint el seu dret recollit ja al reglament i invalidat reiteradament per Meritxell Batet, decideixen parlar en les seves constitucionalment oficials llengües maternes. També ha estat objecte de transacció la formalització de la sol·licitud de reconeixement de la llengua catalana com a llengua oficialment europea. L’endemà de l’anunci entusiàstic d’Armengol el dia que va ser votada per ocupar la cadira de la tercera autoritat de l’Estat, ella mateixa ja va haver de matisar la bona nova, al·legant que primer hauria de temptejar el conjunt dels grups polítics i aclarir alguns aspectes tècnics. Respecte a la via europea, l’escenari encara és més complex, i sense voler-hi entrar ara, crec que els catalanoparlants no hem acabat d’entendre prou la doble trama de la història. Una cosa és que els eurodiputats catalans puguin emprar el català com a llengua d’ús dins la cambra. I una altra de ben diferent és que aquesta sigui reconeguda políticament i legalment com a llengua europea de ple dret. Matisos i escepticismes personals a banda, que hi són i els pateixo tots, he observat amb prevenció i complicitat com riuades de catalanoparlants han celebrat amb entusiasme i esperança els acords. 

Lluny encara de saber si res del que s’ha suposadament pactat arribarà o no a (bon) port, no he pogut atenuar un grinyol de fons que m’ha acompanyat tot aquest letàrgic estiu. Hi ha qui dirà que aparentment no hi té res a veure i que he hagut de fer un tomb sideral per arribar al moll de l’os de l’assumpte que aquí m’ocupa; el cert és, però, que en matèria de llengua i de país convé sempre fer els deures primer a casa. La qüestió és que mentre han anat apareixent notícies que el Congreso de los Diputados s’omplirà de català, jo no he pogut deixar de pensar, a poques setmanes de reprendre el curs acadèmic, que al Principat de Catalunya tenim les aules cada cop més buides d’estudiants de filologia catalana. O, dit d’altra manera, que cada vegada resulta més difícil omplir-les. Més enllà de la meva percepció ambiental, només contrastada amb alguns col·legues del gremi d’aquí i d’allà, va ser una constatació quasi intuïtiva arran d’un parell de piulades que vaig pescar a principis d’estiu. Eren dos anuncis fets des dels comptes corporatius dels graus de filologia catalana de la Universitat de València i de la Universitat d’Alacant, on celebraven haver omplert amb escreix les places que tenien disponibles. Amb una nota de tall de 8,8 i 89 preinscrits la primera, i amb un 9,4 de mitjana i 61 preinscripcions la segona. Sense voler entrar en els detalls de la particular i complexa casuística valenciana, la seva celebració feia evident el contrast per absència de la resta d’universitats públiques catalanes. Cap d’elles, ni la Universitat Autònoma, ni la UB, ni la Rovira i Virgili, ni la Universitat de Girona, ni la de Lleida, havia piulat res similar. Les seves respectives notes de tall mantenen el 5 perquè cap ha omplert les places que oferia. 

Ni és res de nou, ni és res que no faci temps que es diu i es comenta entre els que s’hi dediquen i els que encara intentem dedicar-nos-hi. Crec, però, que no es diu mai ni prou fort ni prou fora de les aules. Que no tinguem estudiants de filologia catalana, que en tinguem pocs o que en perdem any rere any perquè la jovenalla lletrada prefereix estudiar comunicació i indústries culturals, hispàniques, anglesa o estudis literaris –i ho dic amb el to autoexpiatori de qui ha estudiat literaris i ha volgut redirigir-se– és un problema de la disciplina, però també, i sobretot, del país. És un greuge estructural i una deficiència que afecta el conjunt de baules de la cadena tròfica: l’educativa, la lingüística, la cultural, la social i la política. Menys o pocs filòlegs catalans equival a tenir menys professionals dins les aules de secundària, menys correctors i assessors lingüístics arreu on són necessitats, menys experts en literatura i tradició pròpia, menys avaluadors de l’estat de la llengua i menys especialistes per pensar i aplicar les polítiques lingüístiques que ens calen per preservar-la i normalitzar-la. I ja som al cap del carrer. Els representants electes dels catalans a Madrid reclamen poder parlar català a les Cortes Generales mentre a les nostres facultats de lletres la filologia catalana pot esdevenir una espècie en perill d’extinció.