Més capital per a l’FMI
El món necessita preparar-se per a una cascada de crisis financeres en les economies emergents i en desenvolupament. Els senyals ja són evidents, amb Ghana, el Pakistan, Bangladesh i Sri Lanka fent cua a les portes del Fons Monetari Internacional. Avui els països més rics han d’equipar l’FMI, el principal bomber financer del planeta, perquè eviti la propagació de les crisis. Podrien començar per assegurar-se que l’organització compti amb els fons necessaris.
A mesura que s’enforteix el dòlar nord-americà i s’alenteix el creixement global, diversos governs de països pobres que ja estaven greument perjudicats pel covid i les crisis alimentària i energètica, ara han d’enfrontar la depreciació de les seves monedes i l’augment dels costos del deute. Tampoc no es pot comptar amb el suport de la Xina en un moment en què la seva economia creix al ritme més baix en quatre dècades.
Per agreujar les coses, els inversors estrangers estan retirant els fons posats en països emergents a un ritme que marca un rècord històric. Com a resultat, diversos països recorren a les reserves en moneda estrangera que havien acumulat després de les crisis passades.
Les grans economies haurien d’estar adoptant diverses mesures pràctiques. Durant la crisi del 2008-2009 els líders del G-20 van acordar crear un “FMI d’un bilió de dòlars” amb capacitat per reduir i contenir la propagació de la crisi. Això va implicar deixar que aquest organisme s’endeutés amb un conjunt de països disposats a prestar-li fons, i que augmentés el seu capital fins a 477.000 milions de drets especials de gir (DEG), o 621.000 milions de dòlars.
L’FMI compta amb línies de defensa addicionals. El gener del 2021 el seu programa de Nous Acords per a l’Obtenció de Préstecs (NAB), sota el qual 38 països han acceptat concedir préstecs a l’FMI en cas que sigui necessari, es va duplicar i es va estendre fins al 2025. L’FMI ha establert acords de préstec bilaterals, l’amplitud dels quals s’està negociant actualment.
Més encara, l’agost del 2021 els països van acordar una assignació general de 650.000 milions de dòlars a DEG, la més gran en la història del Fons. El seu propòsit era enfortir la resiliència i l’estabilitat de l’economia global i ajudar les economies vulnerables que estaven lluitant per superar la crisi del covid. No obstant això, com que els DEG es distribueixen d’acord amb les quotes dels països a l’FMI, que depenen molt del seu PIB, l’impacte de la mesura ha estat més aviat limitat.
En crisis financeres anteriors, l’FMI ha tingut un paper clau per ajudar a mantenir un mínim nivell de confiança. Atès l’actual panorama de mercats volàtils, inversors que retiren fons i governs sobrecarregats en l’àmbit financer, hi ha bons arguments per tornar a reforçar la capacitat d’incidència de l’FMI. Per començar, els països del G-20 s’haurien de comprometre a duplicar el capital principal de l’FMI, cosa que significa doblar la contribució de cada país (que és proporcional a la mida de la seva economia). Aquestes negociacions van resultar difícils en el passat, ja que les economies en creixement ràpid insistiran a obtenir més quotes (influència) a l’FMI. Les profundes reformes del 2010 van suposar canvis substancials i, si bé des de llavors les tensions geopolítiques han augmentat, van ser canvis que van aplanar el camí per fer un altre augment ara.
Una de les poques àrees en què els països del G-20 estaran d’acord és la necessitat que l’FMI tingui un paper central en la gestió d’una crisi global. Els acords s’haurien de prendre aviat, perquè ratificar i implementar un nou conjunt de quotes demana temps.
Un segon i més immediat pas seria que l’FMI millori les disposicions creditícies amb els països més rics a través dels ja esmentats acords bilaterals i el NAB.
Una tercera possibilitat és vendre part de les reserves d’or de l’FMI o que els països acceptin una altra assignació general de DEG. Però, novament, la major part de l’emissió de drets especials de gir se’n va a les economies més grans (la majoria de les quals han preferit no redistribuir-los als països més necessitats). A més, hi ha límits per a la voluntat dels països de canviar les reserves en monedes fortes per DEGs.
Una opció més controvertida i de la qual es parla molt menys és que els països més rics que no són deutors de l’FMI redueixin l’import que el Fons els paga pel deute que té amb ells.
Finalment, l’FMI, com el Banc Mundial, la seva institució germana, podria aprofitar els mercats de capitals, cosa que mai no ha fet abans.
Els països poderosos que formen part de l’FMI, especialment els que a més són al G-20, han de considerar amb serietat el que està en joc. Igual que els incendis forestals que aquest estiu van abundar a l’hemisferi nord, les crisis financeres es propaguen amb rapidesa. Per aturar-les caldrà dotar abans l’FMI de reserves i tallafocs ben posicionats.
Copyright Project Syndicate
