Més burocràcia, mateixa corrupció
Sovint escric en aquestes línies sobre com és de difícil demanar un ajut o una prestació social per a aquelles persones que ho necessiten. Per a molts ciutadans, les càrregues burocràtiques són un obstacle quotidià a les seves vides. I comencen a protestar cada cop amb més força. Ho hem vist amb els talls de carreteres dels pagesos, però també amb les queixes des de les universitats o les escoles. Una burocràcia que ens ofega i que els que la pateixen no acaben d’entendre: quina necessitat hi ha de tants papers, procediments, llenguatge incomprensible i esperes eternes?
Un dels camps en què la burocràcia es justifica per una raó noble –evitar la corrupció– és la contractació pública. Aquesta suposa gairebé el 20% del PIB de l'Estat, i és el mercat on les empreses privades competeixen per tal de proveir el sector públic d’obres, productes o serveis. Això ens beneficia a tots, ja que podem aconseguir qualitat a un cost més baix. Però l'opacitat del sistema fa que no es competeixi tant com seria desitjable. De fet, la contractació pública representa el 50% de les investigacions de l’Oficina Antifrau de Catalunya.
Un exemple són els contractes menors. Amb menys d’un any de durada, quantitats que no poden superar els 15.000 euros en serveis o subministraments, o 40.000 euros en obres, són una part important de la contractació pública. Es poden tramitar de forma més ràpida i simplificada que els contractes més quantiosos, i adjudicar directament, malgrat que es recomana sol·licitar almenys tres ofertes. Aquests contractes impliquen diversos problemes. Malgrat que la llei no ho permeti, sovint es trossegen contractes més grans en menors, per no haver de fer un concurs públic. Hi ha casos d’empreses que van rebre més d’un contracte menor per part de la mateixa administració en un sol dia –fins i tot 13 contractes per un total de 83.000 euros!– I gairebé el 10% de les adjudicacions de subministraments i serveis s’acumulen als 14.999,99 euros. Quina casualitat.
Però més enllà de casos anecdòtics, o de sorprendre’ns de tanta coincidència en els preus de serveis i productes tan dispars, cal que ens preguntem per què molts d’aquests contractes no són de major quantia, i per què no s'atorguen amb procediments més transparents. Podem pensar que és per l’interès del sector públic, que vol beneficiar alguns empresaris. O per les mateixes empreses, que volen enriquir-se a base de contractes de poc més de 10.000 euros. Però és poc probable que, per exemple, la immensa majoria dels més de 8.000 municipis de l’Estat facin aquest ús –i abús– dels contractes menors per tal de poder generar trames corruptes.
Un contracte públic de més de 15.000 euros per a les empreses proveïdores de serveis suposa entrar en un concurs obert que triga de mitjana uns sis mesos a adjudicar-se, sense comptar el temps que porta redactar les bases de contractació. Gairebé un any de diferència entre la necessitat que té el sector públic i el moment en què, després de tones de paperassa, l’empresa es pot posar a treballar.
S’han produït avenços en la llei de contractació pública. Per exemple, el 2022 es va aprovar l'Estratègia de Millora de la Contractació Pública Catalana. Però encara ens queda molt per guanyar en agilitat i transparència. La por i la sospita omplen de regulacions el sistema, i l'alenteixen, i el paralitzen. I es multipliquen les traves burocràtiques, com a obstacles que no necessàriament garanteixen l’absència de corrupteles. El resultat és que no tenim menys corrupció, però sí més burocràcia.