Més alts,més forts, més ràpids

BARCELONAMilers de pàgines i milers d'hores d'estudis científics s'han centrat a buscar explicacions a una de les grans evidències dels Jocs Olímpics: a les pistes d'atletisme hi guanyen atletes negres i a les piscines hi guanyen nedadors blancs. Tal com admeten investigadors de la nord-americana Universitat de Duke, "és una evidència que la velocitat la dominen atletes amb arrels a l'oest de l'Àfrica, normalment afroamericans, i la piscina la dominen nedadors blancs". Per guanyar l'or, doncs, cal una mica de sort a l'hora de néixer. De fet, l'esport d'elit està seleccionant les seves estrelles també per altres factors que no es poden treballar, com l'alçada. L'us de les noves tecnologies ha canviat del tot l'esport d'elit, ja sigui introduint millores externes (banyadors, piscines més ràpides, tacs de sortida, sabatilles...) com ajudant els entrenadors a millorar la tècnica dels seus deixebles des de l'alimentació fins a l'entrenament. Però en proves de velocitat, triomfen els alts. Michael Phelps i Usain Bolt s'acosten als dos metres. Vells herois com Jesse Owens i Mark Spitz els queden uns centímetres per sota.

Des del naixement dels Jocs Olímpics d'estiu moderns, el 1896, l'olimpisme ha ajudat a convertir l'esport en un fenomen de masses i ha provocat també una evolució dels mètodes de treball i dels atletes. "Quan s'estudia la història de l'atletisme es fa evident que, de mica en mica, els atletes i els nedadors s'han tornat més ràpids, però també amb més massa muscular, més alts i més esvelts", comenten els investigadors de Duke Jordan D. Charles i Adrian Bejan.

En els seus estudis expliquen: "En un futur proper, els atletes més ràpids encara poden ser més forts i més alts si volen seguir superant els anteriors rècords. Si es volen veure al podi atletes i nedadors de diferents alçades, caldrà introduir un sistema de categories per pes com en la boxa. Els estudis demostren que els atletes més alts s'impulsen, s'eleven i acceleren més de pressa. Els alts neden i esprinten més ràpid".

A la piscina, Phelps és més alt que tots els anteriors grans noms de la història de la natació, tret de l'australià Ian Thorpe. Johnny Weissmüller, l'home que es va fer famós fent de Tarzan, va ser el primer nedador de més d'1,90 m que va guanyar l'or als 100 lliures, el 1924, tot i que no va desenvolupar la musculatura que el faria famós al cinema fins que va abandonar la natació. Spitz, l'heroi dels Jocs del 1972, ara seria el més baixet en una final dels 100 lliure o papallona.

Els nedadors han estat cada vegada més alts, fins a arribar als dos metres d'Ian Thrope i un Michael Phelps que ha nascut amb les condicions ideals per triomfar: "Normalment, els braços estesos d'un home fan els mateixos centímetres que la seva alçada, però Phelps té uns braços molt més llargs. En canvi, té unes cames anormalment curtes. Aquesta constitució el fa aerodinàmic sota l'aigua i amb una força descomunal per nedar. A més, va néixer amb hiperactivitat. Per això no es cansa competint, necessita fer coses. A les hores de feina s'hi ha sumat un cos diferent", explicava Bob Bowman, el seu tècnic, ara fa quatre anys.

"Alguns esportistes, com Usain Bolt i Michael Phelps, neixen amb uns cossos anormals que els fan especials, més enllà de la tècnica", admeten els especialistes de la Universitat de Duke. Bolt és el campió dels 100 metres lliure més alt de la història, però el seu rècord mundial de 9'58'' es pot batre. "Bolt ha batut el rècord tot i que ha entrat en els últims metres celebrant-ho. Hauria pogut ser més ràpid", diu l'excampió dels 100 metres Maurice Green. "Bolt té una tècnica de sortida i d'esprint pitjor que la dels rivals, però té un físic especial", afegeix. Des de Jesse Owens (1,78 m) fins al primer home a baixar dels 10 segons, Jim Hines (1,83 m), i fins a Carl Lewis (1,91 m), els esprintadors no han parat de créixer. "Els atletes negres amb arrels a l'oest de l'Àfrica, com els caribenys, tenen menys greix, uns ossos menys densos, menys malucs i unes cuixes més gruixudes. Si hi afegeixes alçada, ho tenen tot per esprintar millor", conclouen els científics. A l'esport d'elit, doncs, hi ha selecció natural. I després, molta feina.