El Camí de Sant Jaume és extremadament popular entre els alemanys gràcies, entre altres coses, a les experiències narrades per autors com el mediàtic Hape Kerkeling en el seu llibre del 2006, i ha donat a Angela Merkel la imatge mediàtica del darrer viatge a Espanya.
Hi ha un cert simbolisme en el fet que la cancellera, filla d’un pastor protestant, sortís aquests dies d’un difícil viatge de suport a la desesperança de Kíev per anar a resar davant de l’apòstol sant Jaume, emprat en els vells temps com a arma secreta en la lluita contra l’infidel. En realitat, el Süddeutsche Zeitung es preguntava més aviat sobre el perquè del suport a Luis de Guindos com a futur president de l’Eurogrup. Els telenotícies del país se centraven en les especulacions sobre les veritables intencions de Vladímir Putin i els costos dels boicots per a la indústria alemanya, i es mostraven molt preocupats pels esdeveniments a França, on el diktat d’austeritat alemany per a Europa hauria fet caure tot un govern, precisament la mateixa vigília del setantè aniversari de l’alliberament de París per part de les tropes aliades.
La cirereta la posava el darrer informe del prestigiós IFO-Institut, que avisava que tot plegat està suposant una important desacceleració per a l’economia alemanya. El Frankfurter Allgemeine Zeitung titulava “Deflació” a les pàgines d’economia.
En aquest mar de problemes, Alemanya busca l’estabilitat i intenta evitar que n’apareguin de nous. D’aquí el suport al govern d’Espanya. Però de les noves paraules de la cancellera sobre Catalunya ens hem de fixar en el darrer paràgraf de la roda de premsa en la transcripció del govern federal, tal com comentava el periodista i antic delegat de la Generalitat a Berlín, Martí Estruch: “Amb la reserva que li correspon a una cap de govern estranger en una pregunta com aquesta”.
Des de Catalunya cal considerar Alemanya com a actor protagonista, amb molts interessos al país i que pot influir de manera decisiva en la viabilitat del procés de transició nacional. De fet, és curiós constatar que els alemanys miren amb simpatia el que podria arribar a passar a Escòcia, sobretot després de la victòria de Salmond en el darrer debat televisat. El Tageszeitung ja parlava amb certa malícia d’una futura “petita Bretanya”.
L’argumentari sobre la causa catalana s’ha d’escriure també des del punt de vista dels interessos alemanys. La situació del moment a Espanya podria ser cosmètica, ja que per diversos analistes centreeuropeus és evident que les reformes pendents no s’han realitzat i que l’economia hauria d’empitjorar en el mitjà termini.
Després de la cimera de savis de Lindau, de la qual l’ARA va informar puntualment, els diaris econòmics parlaven de receptes específiques per al Sud europeu, que no amagaven una predilecció per un model d’economia basat en la flexibilitat i en la creació de llocs de treball de poc valor afegit, baixa qualificació i poc poder adquisitiu, eventualment fins i tot fora de la zona euro. Es tracta d’un model contrari a les aspiracions legítimes de Catalunya, però podria ser el model que s’acabi imposant si res no canvia. La gran preocupació europea sobre la viabilitat d’Espanya no ha de ser una llosa que hipotequi el futur dels ciutadans de Catalunya. Per contra, ha de veure’s confrontada amb propostes de solució realistes i capaces de convèncer, dissenyades des de Catalunya, conscients dels costos que qualsevol canvi tindrà però també dels riscos de no fer res.
A Alemanya cal accedir, conversar, argumentar i generar simpaties entre els representants de la classe política, de la societat civil, dels cercles industrials, econòmics i financers amb capacitat de decisió i d’exercir influència. Cal fer-ho amb discreció, en alemany i amb coneixement de causa, tot cercant les sinergies i les complicitats. Cal explicar els motius dels ciutadans de Catalunya per voler decidir de manera pacífica i democràtica sobre l’estat propi, tenint en compte les conseqüències, els riscos reals i els plans de contingència previstos en cada cas. Cal fer-ho preveient sempre escenaris de futur innovadors per a Espanya, que en garanteixin la viabilitat.
Guanyar no serà gratis. Catalunya pot fer-ho, si realment ho vol fer i actua decididament. Aleshores la cancellera Angela Merkel i Alemanya ja no la veuran com un nou problema, sinó més aviat com a nova via de solució.