Aquest setembre he parlat amb una certa calma –cada cop és més infreqüent, això de parlar amb una certa calma– amb amics que exerceixen o han exercit fins fa poc la docència a secundària. Tenen si fa no fa la meva edat. Alguns s'han jubilat fa poc i altres ho faran el curs vinent o d'aquí a un parell d'anys. Són professionals competents, seriosos; gent que ha fet una feina més ingrata i complicada del que molts es pensen, especialment en els últims anys. Tinc un record agradabilíssim del meu pas per l'ensenyament secundari. El setembre del 1988, fa tot just 36 anys, jo només en tenia 24 i estava a punt de fer la meva primera classe en un institut d'Hostafrancs, a Barcelona. Davant meu, l'Òscar Dalmau, que en tenia 14. Es va acabar casant amb la Thais Villas, que havia estudiat al mateix institut que jo: el Ramón J. Sender de Fraga, el centre d'ensenyament secundari que llavors estava més a prop del meu poble, la Granja d'Escarp. La vida està plena de cercles estranys. Explico tot això perquè la llum de setembre em porta bons records, no perquè sigui rellevant en cap sentit. Aquests amics professors a qui m'he referit abans em diuen que la meva percepció del món de la secundària es basa avui en una idealització; que no és el mateix veure les coses amb 24 anys i a finals de la dècada del 1980, que amb 50 o 60 en aquest primer quart del segle XXI, tan incert i agre. Tenen raó, però no puc evitar rememorar aquell temps amb nostàlgia (la llum, aquesta llum daurada i agònica de la tardor incipient. El darrer poema de Machado a Cotlliure, inacabat per gentilesa de la mort, diu: "Estos días azules / este sol de la infancia...")
Els meus amics m'expliquen històries poc engrescadores, la veritat. Hi ha alguna cosa que no rutlla, un malestar profund; no crec pas estar descobrint cap fet ocult. Existeix un punt de coincidència expressat amb diferents termes: l'anivellament educatiu a la baixa, amb tot el que això té de nociu, tant a curt com a llarg termini, per al conjunt de la societat. Hi ha un evident descrèdit de la meritocràcia. Aquest setembre que se n'acaba d'anar he començat a llegir un llibre molt recomanable: Prohibido repetir (Editorial Rosamerón), del pedagog i col·laborador de l'ARA Gregorio Luri. Al capítol tercer ("Contra la equitativa vulgaridad") diu: "Les societats obertes no poden permetre's el luxe de no ser meritocràtiques, perquè l'única alternativa global a la meritocràcia, com ho sabem des de Plató, és una societat tancada" (p. 159). Luri, que és el més filosòfic dels pedagogs, o potser el més pedagog entre els filòsofs d'aquests rodals, reconeix que els mecanismes meritocràtics tenen moltes disfuncions, com ho va mostrar Michael Sandel, entre d'altres. Així i tot, no hi podem renunciar perquè almenys pretenen afavorir una equitat que després reverteix de forma positiva en el teixit social. És cert –diu Luri– que de vegades sembla que l'escola serveixi només per empaquetar i etiquetar el personal i facilitar les coses al mercat de treball. Aquesta crítica té una part de raó, però és parcial: el sistema educatiu és molt més que això.
Què vol dir anar en contra de la vulgaritat equitativa? Entre els ideals del progressisme il·lustrat fundacional no n'hi ha cap que equipari la igualtat de drets amb la igualtat antropològica. Els drets humans fan referència, per pura definició, als éssers humans; els drets i els deures civils, per contra, estan circumscrits a la noció de ciutadà. És lícit discrepar d'aquest plantejament, tot i que sense perdre de vista que això implicaria ubicar-nos en una esfera mental molt diferent de la dels ideals republicans, que van ser explícitament meritocràtics des dels seus mateixos inicis. En si mateix, és a dir, desvinculat de les nocions de llibertat i de solidaritat, l'igualitarisme mai no ha estat ni l'únic objectiu ni la fita regulativa d'una societat veritablement equitativa. Sí que ho ha estat, en canvi, en el cas de certs totalitarismes: el cas d'igualitarisme més extrem és el que va protagonitzar Pol Pot. És cert que rebaixant el nivell educatiu fins a límits més o menys escandalosos, o apostant per una escola més vivencial que no pas formativa, s'acaba assolint alguna cosa semblant a la igualtat. De fet, si la prova de la marató passés per decret dels actuals 42 quilòmetres a 420 metres gairebé tothom podria culminar-la amb èxit. La pregunta és si això serviria d'alguna cosa. El mateix es pot dir de l'anivellament a la baixa en nom de la igualtat, i amb la meritocràcia sempre sota sospita. És la típica perversió feta amb bona consciència.
A la memòria del meu bon amic Lluís Reales
