De la meritocràcia a Trump

1. Fer callar. Twitter i Facebook han suspès els comptes del president Trump. No han estat les institucions les que l’han fet callar, han estat dues companyies globals que fins ara eren els vehicles principals de les campanyes del president per subvertir les institucions. De cop li neguen la paraula. Qui mana aquí? ¿Té raó Jacques Attali quan diu que “la lluita pot acabar sent entre estats totalitaris i grans empreses digitals”?

Angela Merkel ha fet notar que aquesta suspensió li semblava una decisió “problemàtica”. Té raó: com ha dit el seu portaveu, és l’estat el que hauria “d’establir un marc per regular les xarxes socials”. Si no aconsegueixen fer-los pagar impostos, ¿com pretenen decidir què poden vehicular i què no? L’assalt al Capitoli com a icona d’un final d’època.

2. Degradar. Cinc dies després he tingut la sort de mantenir una llarga conversa amb el filòsof Michael Sandel a l’Escola Europea d’Humanitats. Sandel atribueix a la meritocràcia l’erosió de la societat americana que ha dut a la brutal dinàmica de confrontació sobre la qual Trump ha muntat la seva delirant aventura. La meritocràcia com a ideologia de la revolució neoliberal que ha conduït la societat al límit després de quaranta anys de destrucció dels elements culturals i identitaris que la teixien.

La via de penetració de la ideologia del mèrit és el credencialisme, diu Sandel, que troba en la titulació universitària l’instrument bàsic. En una societat desigual els que arriben a dalt han de creure que el seu èxit té una justificació moral: talent i esforç, incapaços d’acceptar el paper de l’atzar, de les situacions de partida, dels cops de mà que t’han donat, en una vida en què ni tan sols escollim on naixem. Naturalment, la contrapartida del mèrit com a font de legitimació moral és la culpabilització del que no hi arriba. Si no se n'han sortit és el seu fracàs. Tanmateix, per molt que el nombre de titulats universitaris augmenti, sempre seran una minoria. Amb la qual cosa es nega el reconeixement al treball de moltíssima gent. El Somni Americà es desdibuixa. La retòrica de l’ascens social sona buida. La versió tecnocràtica de la meritocràcia trenca el vincle entre mèrit i judici moral: tot gira al voltant del creixement del PIB i del valor de mercat de les persones. El diner es converteix en el criteri d’avaluació de l’èxit i debilita els llaços d’una societat democràtica.

L’externalització del judici moral i polític als mercats buida de significació la política. I així s’erosiona la responsabilitat i es desmoralitza les persones, es debilita la dignitat del treball, es pren poder als ciutadans corrents. I molt d’ells queden a l’abast de qualsevol impostor, tipus Trump, disposat a explotar el ressentiment contra l’establishment i a furgar en el nativisme, la misogínia, el racisme. La convicció meritocràtica que les persones mereixen la riquesa (sigui la que sigui) amb la qual el mercat premia els seus talents fa de la solidaritat un projecte impossible. I els valors de la democràcia decauen.

Del Somni Americà fins al Capitoli: un procés de més de quaranta anys de degradació tecnocràtica del qual el Partit Demòcrata (com la socialdemocràcia i les esquerres europees) té bona part de responsabilitat. No han fet res per evitar-ho. Han assumit dòcilment les exigències dels poders econòmics: tots es van apuntar al Consens de Washington, tots han anat acceptant el procés de dessocialització. I ara se sorprenen perquè una part de la ciutadania se’ls ha escapat de control. S’havia fet invisible per a ells i ara reneix amb agressivitat moguda per oportunistes lideratges d’extrema dreta. François Mitterrand, Felipe González, Bill Clinton, Tony Blair, Gerhard Schröder i tants d’altres es van plegar a les exigències del furor neoliberal sense ni tan sols aixecar la veu.

Ara arribem a un canvi d’època amb les democràcies debilitades i amb l’autoritarisme amenaçant, mentre els poders de la globalització digital exhibeixen musculatura retirant la paraula a qui havien donat instruments i facilitats per conduir la seva peculiar contrarevolució. En aquestes condicions, ¿és una utopia pensar en reconstruir el teixit democràtic perdut?