La meritocràcia rendista
La nostra és una generació que ha crescut donant per fet que un sou ha de poder garantir la cobertura de les necessitats bàsiques, i d'entre aquestes necessitats, la més costosa: l’habitatge. Tanmateix, la realitat en la qual ens desenvolupem en l’actualitat fa utòpica aquella aspiració que semblava tan terrenal. Si bé Espanya es manté com un país de propietaris –el 64% de les llars viuen en aquest règim (2024)–, aquesta tendència està en via de regressió per dues raons principals.
La primera té a veure amb unes polítiques d’habitatge que afavoreixen la concentració de propietats en cada cop menys mans, amb mesures fiscals que limiten a un 1% l’aportació en impost de societats de les empreses d’inversió immobiliària (SOCIMIS), fet que explica que la meitat de les compres d’habitatge en els últims 15 anys hagin estat fetes per entitats que tenen més de 8 immobles, derivant en l’actualitat al fet que un 56% de les compres es facin al comptat, i un 15% siguin efectuades per no residents (Banc d’Espanya).
La segona causa està relacionada amb la galopant pèrdua de poder adquisitiu de les generacions nascudes a partir dels anys 90, i es concreta, entre altres, en els següents fets: un 70% dels joves segueixen vivint a casa de la família tot i tenir feina, i malgrat que el preu mitjà dels lloguers s’ha incrementat un 60% en l'última dècada, el sou mitjà ha pujat menys d’un 15% (INE i IDRA).
Ambdós factors ens empenyen a pensar que avui en dia el relat de la meritocràcia només té sentit per qui té garantida una propietat, sigui heretant o gaudint de prou capacitat econòmica per accedir a un finançament hipotecari. Per a la resta, la meritocràcia es limita a ser un mite. Per a un 70% de les persones llogateres en grans ciutats com Barcelona i Madrid, el lloguer ha deixat de ser una opció temporal per convertir-se en l'única possibilitat, dediquen més del 60% del seu sou a pagar la renda i no tenen cap esperança de tenir una propietat perquè no esperen heretar (IDRA).
La relació entre les persones llogateres i les rendistes s’ha anat traduint progressivament en transferències de capital del primer grup social cap al segon. Una realitat que acaba amb la meritocràcia (fins i tot com a mite), atès que redueix el relat de l’esforç per a la pròpia emancipació en un conte en el qual independentment de l’afany de les llogateres la riquesa sempre flueix cap a una direcció: la dels rendistes. Tot això en un context en el qual les llars d’aquests últims dupliquen la renda anual de les llars llogateres.
Quins mèrits expliquen la bonança econòmica de què gaudeixen els rendistes? Cap en especial, més enllà de tenir el poder adquisitiu adequat en el moment oportú; una alternativa que li és negada a la classe social formada per les persones llogateres, privada sistemàticament de marges d’estalvi i obligada a empobrir-se fent més rics els rendistes.
Davant d’aquesta realitat, urgeix que les persones llogateres se segueixin organitzant per confrontar un sector immobiliari que s’erigeix en un lobby amb una alta incidència política. Es fa imperatiu restituir el poder adquisitiu a les persones llogateres, abaixant dràsticament el preu del lloguer i garantint la funció social de l’habitatge.