És la meritocràcia el nostre enemic?

El que ben segur que no necessiten els pobres són copets a l'esquena. Ser pobre no posa les coses fàcils, però del que es tracta és de si és millor ser un pobre en una societat amb mobilitat social o en una societat estamental. 

¿Com és que hi ha qui defensa que el socialisme és una bona idea que ha estat mal aplicada (jo crec això del capitalisme), però no en dedueix que hi ha causes nobles i imperfectes? L'escola mateixa n’és una. Tant és així que si ens comprometem amb la preservació de la seva noblesa ajudem a reduir les seves imperfeccions, i si ens entossudim a ressaltar les seves imperfeccions la seva noblesa acaba trontollant.

D’acord amb els resultats de matemàtiques a PISA, hi ha comunitats autònomes en les quals entre el 40% i el 50% d'alumnes pobres superen les expectatives marcades pel seu origen (Cantàbria, La Rioja, Navarra, Galícia i Castella i Lleó). A Catalunya són el 30% (amb tendència descendent, ja que s'ha reduït el percentatge d'alumnes resilients en un 5% des del 2015).

Se sol adduir que la meritocràcia compleix dues funcions: reconèixer el mèrit i estimular l'esforç que ajuda a trencar amb la inèrcia de les baixes expectatives i amb el menyspreu de tot allò que no es deixa dominar a la primera. En aquestes funcions es basen els arguments conseqüencialistes en defensa de la meritocràcia, però a parer meu l’argument fort és el que fonamenta la meritocràcia en la dignitat moral que institueix les persones com a responsables dels seus actes.

Les persones poden prendre diferents direccions a la seva vida, si bé alguns parteixen amb clar desavantatge respecte a altres. Però si neguem als pobres qualsevol responsabilitat sobre les seves vides, rebaixem la seva dignitat, fent-los moralment indigents, incapaços de prendre decisions raonables sobre la seva conducta.

L’esquerra sempre ha tendit a desconfiar de la llibertat real dels pobres. El mateix Lenin dubtava que la consciència de classe sorgeixi naturalment de les condicions materials de la vida de l'obrer. Més aviat havia de ser il·luminada per certs intel·lectuals –gairebé sempre d'origen burgès– perquè es fes revolucionària. Resultaria així que la consciència de classe del pobre no és la que té de manera natural com a membre de la seva classe, sinó la que li diuen que ha de tenir certs intel·lectuals que no són de la seva classe. Lenin sabia que els obrers, quan se'ls deixava sols, pactaven. Els pobres serien elements despersonalitzats per un sistema alienant.

La meritocràcia tracta les persones com a persones i les considera respectables i dignes en si mateixes, per això han de ser respectades com a tals.

Ningú pot dir a un nen, tenint en compte únicament el nivell d'ingressos de la seva família, la nota de matemàtiques que obtindrà a tercer d'ESO. Dir als pobres que per ser-ho estan condemnats a esperar la revolució per tenir aspiracions acadèmiques és condemnar-los a somiar en la classe d’història. És convertir la moralitat en una funció de la riquesa. Si volem ajudar els pobres, donem-los l'escola que mereixen. Si la influència de la pobresa és evident, també ho és que en podem reforçar o debilitar els seus efectes.

A Espanya vam tenir un ministre d'Instrucció Pública partidari de la meritocràcia durant la Segona República o, com ell en deia, de l'aristarquia, terme que va prendre del català Gabriel Alomar, que veia l'aristarquia com la democràcia sana. Ja el 1911 es presenta com a "demòcrata i aristàrquic" i en una obra madura, La política idealista, del 1925, escriu: "Democràcia i aristarquia són idees que es complementen. Jo no sé imaginar l'una sense l'altra; són contigües i correlatives. En tota democràcia, quan ho és de debò i no per una simulació constitucional, es forma lentament una aristarquia, òrgan noble del país, aparell nerviós de la multitud".

El que sí que ens ha d'inquietar és que les polítiques socialdemòcrates, que durant dècades han ajudat a reduir les diferències escolars entre pobres i rics, sembla que han esgotat el seu impuls. En països com Noruega, Finlàndia o Escòcia les bretxes de rendiment augmenten fins al punt que els ingressos estan assolint progressivament un caràcter més predictiu de l'èxit escolar. 

François Dubet sosté que l'escola, que ha estat la institució destinada a oferir igualtat d'oportunitats a tothom, “ja no corregeix les diferències, sinó que les agreuja. Hem arribat al punt d’esgotament d’un cicle de democratització educativa. Durant seixanta anys vam obrir el sistema educatiu amb la promesa d'abolir gradualment les desigualtats socials. Aquesta ambició és un mèrit nostre, però avui es gira contra nosaltres”.

Doncs bé, jo continuo apostant per la noblesa de l’escola.