Ha hagut de sentir com la majoria dels acusats han exposat tota mena d’excuses per haver-la violat, sense que es considerin uns violadors. Ha hagut de sentir com la majoria d’aquests homes han admès que estava inconscient quan eren amb ella al llit de la seva habitació, de la casa que compartia amb el seu marit. I ha hagut de sentir que quan es van adonar que passava alguna cosa estranya, ja era massa tard. Per això tots van acabar la feina de violar-la, sense manies. Un fins i tot ha arribat a dir que la va violar perquè aquella nit “se sentia sol”. No, ells no diuen que van violar-la, esclar. Ni els seus advocats defensors, que també han intentat colar que hi ha violacions de diferents graus, com si una violació fos una escala de grisos. “Hi ha violació i punt”, ha hagut de puntualitzar ella mateixa. La seva pell n’ha patit desenes i desenes. Per tots aquests homes que diuen que no són violadors.
“Soc una dona completament destrossada i no sé com m’aixecaré”. Però Gisèle Pelicot és una dona que no s’arrossega. Per decisió pròpia ha decidit donar la cara i canviar la història. Per decisió pròpia, la més difícil, ha decidit que els vídeos de les seves violacions es vegin a la sala perquè “se sàpiga tota la veritat”. I la veritat és que ella no s’ha d’amagar de res, encara que aquesta valentia i aquest camí infernal l’hagi portat a ser qüestionada. “No deu tenir inclinacions exhibicionistes, vostè?”, li ha arribat a preguntar un advocat. Perquè encara el més normal, quan una dona és violada una vegada o cent, és jutjar-la a ella. El mateix sistema que la viola és el mateix sistema que l’acusa. “Em sento humiliada des que he entrat en aquesta sala, se’m tracta d’alcohòlica i de còmplice”. Però ella continua dempeus. Destrossada i dreta. Perquè res ja no pot evitar el que li han fet, però ella pot decidir el que fa. I el que fa Gisèle Pelicot és canviar la història. "Sobretot, expresso la meva voluntat i determinació perquè canviem aquesta societat”. I la bona notícia és que una part molt important de la societat no l’acusa, sinó que l’acompanya i la celebra. Perquè el que ha patit és inimaginable i el que està fent és molt més que admirable. "Vull que totes aquestes dones diguin: la senyora Pelicot ho va fer, nosaltres també podem. No vull que sentin vergonya”. La pregunta és: fins quan ho hauran de fer, les dones?
Gisèle Pelicot ha escoltat tot el que han dit d’ella i de les seves violacions en silenci. Però ella ha trencat públicament el silenci de tantes víctimes que no han pogut ni poden parlar. “Com has pogut trair-me fins aquest punt?”, ha demanat al seu marit, l’home que la drogava i que convidava altres homes a violar-la. “Tantes vegades em vaig dir a mi mateixa que tenia molta sort de tenir-te al meu costat". I ha recordat a totes les dones que han defensat els seus marits i germans en aquest judici que els violadors no són ogres que s’amaguen de nit als carrers, sinó que tenen família i poden ser amics nostres. Ella sap perfectament com és difícil d’assumir, si és que mai s’arriba a assumir. Però aquesta és la veritat que també queda demostrada en aquest judici. "Per a mi, aquesta traïció és incommensurable". La confiança és un dels pilars de qualsevol relació i el que ens sosté socialment. Gisèle Pelicot, tot i haver-la perdut absolutament, encara té la força, la dignitat, de donar-nos aquest exemple públic. És molt difícil trobar les paraules encertades que expressin tot el que estem sentint veient-la. Per això només puc dir, de tot cor i molt profundament: gràcies, Gisèle, merci beaucoup.
