Mercedes Abad, Maria Jaén, Catherine Millet: les mestres

Llegeixo a l'ARA un reportatge de Sílvia Marimon que explica que “hi ha un nou despertar de la literatura eròtica femenina”. Elisabet Roig, guanyadora del famós premi de la Vall d’Albaida, diu: “De l'eròtica encara se n'ha de parlar molt des d'un punt de vista femení. Penso que és en les dones on hi ha la clau de la propera explosió d'aquest gènere literari". I per predicar amb l’exemple explica que com a autora fa “un homenatge a la vulva, al clítoris i a la masturbació femenina”, que jo crec que s’ha fet sempre i se seguirà fent: va amb el gènere. Al reportatge se’ns diu que “fa un temps potser no estava gaire ben vist que les dones llegissin literatura eròtica, i encara menys que es dediquessin a escriure’n”. I l’editora de Raig Verd, l’estimada Laura Huerga, parla del seu Premi de Literatura Eròtica No Convencional i Feminista, que “vol defugir una literatura eròtica heteropatriarcal i coitocentrista”.

No sé a quants anys ens estem referint, amb això de dones mal vistes per llegir o escriure literatura eròtica. Em sembla recordar que les germanes Quintana vam publicar el nostre llibre marranot Zel l’any 1999. Era l’època en què ni més ni menys que Pilar Rahola dirigia la col·lecció eròtica La Piga, per “ser llegida amb una sola mà”, només dic això. I, sisplau, no puc més que recordar els noms de Maria Jaén i Mercedes Abad, per no dir Catherine Millet, que van ser tot un referent del gènere. No sé si els seus escrits, boníssims, fenòmens de crítica i públic, serien ara considerats heteropatriarcals i coitocentristes (la Millet, sí). Però complien la seva missió principal. Els llibres de por han de fer por. Els llibres eròtics han d’erotitzar. Si no compleixen aquesta missió primordial, són una altra cosa, també molt lloable: un tractat de sexologia amb fruites.