Els mercats financers poden impulsar l'acció climàtica
A les eleccions presidencials nord-americanes del novembre també es votarà sobre el canvi climàtic: una segona presidència de Donald Trump podria portar-nos a emetre 4.000 milions de tones més de diòxid de carboni l’any 2030, que deixaria en no res els avenços aconseguits amb Joe Biden. En canvi, Kamala Harris va establir un rècord de restriccions als contaminants quan va ser fiscal general de Califòrnia.
Mentrestant, el moviment d’Europa cap a la dreta i la seva complicada política de coalicions estan alentint l’acció climàtica mundial. Mentre les democràcies occidentals breguen amb la creixent incertesa política, potser són els mercats de capitals els responsables de salvar el planeta.
El sistema financer ha quedat atrapat en el clàssic dilema del presoner: a qualsevol institució li costa descarbonitzar-se si els altres continuen beneficiant-se de carteres intensives en carboni. Però si tots els propietaris i gestors actius es comprometen a reduir les emissions de CO₂ i a donar suport a una transició climàtica justa que protegeixi els treballadors, les comunitats i els consumidors, es podria crear valor a llarg termini i prosperitat per a tothom.
La veritat incòmoda és que sense polítiques climàtiques robustes –com la fixació de preus del carboni i l'eliminació dels subsidis als combustibles fòssils per reassignar capital cap a les energies netes– hi haurà pocs incentius per a l'acció col·lectiva. En un món en què contaminar és rendible, els inversors es veuran temptats a recolzar empreses amb pràctiques insostenibles, desplaçant la càrrega de la transició energètica cap als altres i, en última instància, creant una situació pitjor per a tothom.
A diferència del que volen els activistes, l'acció climàtica no implica necessàriament que tothom guanyi; una transició ràpida (en una generació) comporta riscos financers i polítics –i oportunitats– que creen guanyadors i perdedors al llarg de la cadena de valor de les inversions. La pregunta, doncs, és si els principals posseïdors i administradors d'actius poden encaminar els mercats cap a la direcció correcta per assolir els objectius climàtics i generar prou rendibilitat financera.
La resposta és que sí, però calen tres grans canvis estratègics: en primer lloc, els inversors s'han de vincular amb les empreses més contaminants en lloc de desfer-se de la seva participació. Les campanyes de desinversió solen provocar contraofensives per protegir el sector dels combustibles fòssils, mentre que involucrar-se en les empreses que més emeten i fer un seguiment dels seus avenços ofereix beneficis climàtics tangibles més enllà de la descarbonització de les carteres.
En un estudi del 2023, per exemple, els economistes Kelly Shue i Samuel Hartzmark van analitzar les dades de les emissions de més de 3.000 empreses durant gairebé dues dècades, i van trobar que les marrons (amb altes emissions) generen, de mitjana, 261 vegades les emissions de les verdes, més ecològiques. Això suggereix que l'impacte ambiental de la reducció de l'1% a les emissions d'una empresa petroliera o gasística és molt més gran que la reducció a zero de les emissions netes d'empreses tecnològiques o bancs. A mesura que augmenten les tensions geopolítiques, i la producció nacional de combustibles fòssils esdevé cada cop més fonamental per a la seguretat energètica i la seva assequibilitat, els responsables de les polítiques han de tenir en compte aquesta informació.
En segon lloc, els inversors han de procurar reduir les emissions de manera activa, en comptes d'invertir passivament en sectors poc intensius de carboni. Com hem vist els últims anys, els fons negociats a borsa i centrats en inversions ambientals, socials i de governança no només van tenir un rendiment inferior al del mercat, a més a més van ser incapaços d'accelerar l'acció climàtica.
D'altra banda, ha quedat molt clar que els gegants tecnològics com Meta (Facebook), Apple, Amazon, Netflix i Alphabet (Google) tendeixen a dominar els fons d'inversió en accions sostenibles (tot i que a primer cop d'ull poden semblar ecològics, les investigacions mostren que en allunyar el capital de les empreses amb més emissions, van privar sense voler sectors crítics dels recursos que necessiten per invertir en la transició cap a les energies netes).
Per contra, els fons actius enfocats a encoratjar les empreses a descarbonitzar poden impulsar l'acció climàtica canalitzant inversions cap a sectors com els de les energies renovables i la gestió de residus. Un exemple clar és el Pla d'Acció Climàtica de 100.000 milions de dòlars llançat pel sistema de pensions de treballadors públics de Califòrnia, que procura millorar la producció de ciment i renovar les instal·lacions a combustibles fòssils.
A més, no hi ha gaire evidència que assenyali que simplement per descarbonitzar una cartera es redueixin les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle. Per donar suport a la transició cap a les energies netes, els inversors institucionals s'han d'acostar tant a les empreses més contaminants com a les que menys contaminen, i incentivar les empreses intensives en carboni a publicar informes sobre les emissions per mitigar l'impacte negatiu de les activitats sobre les seves valuacions borsàries. Com que el desplaçament cap a una economia poc intensiva en carboni requereix una inversió significativa a llarg termini, els inversors institucionals també podrien dirigir capital cap a les tecnologies emergents, com ara l'aviació sostenible i l'energia nuclear segura.
Finalment, els inversors han d'aprofitar les oportunitats úniques que les polítiques climàtiques nacionals febles obren als mercats; segons l'Agència Internacional de l'Energia, les inversions en energies netes superaran els 2 bilions de dòlars el 2024: aproximadament el doble de la inversió en combustibles fòssils.
Certament, un segon govern de Trump podria posar en risc la llei de reducció de la inflació (IRA, per les sigles en anglès), una legislació rellevant del govern de Biden. Però la desacceleració de la inversió verda es pot evitar, atès que els incentius de l'IRA –entre ells, 369.000 milions de dòlars en beneficis impositius i subsidis per a les energies netes– van rebre el suport dels votants, inversors, empreses, funcionaris estatals i locals, i fins i tot alguns legisladors republicans. L'impacte de l'IRA –que va catalitzar inversions en energies netes per 240.000 milions de dòlars el primer any– no ha de ser ignorat.
Tot i que les inversions verdes permeten als inversors institucionals navegar la volatilitat interna, ajuden en la lluita contra el canvi climàtic i generen rendiments, avui dia els mercats de carboni –que no estan regulats– poden fer la impressió que les empreses, en comptes de descarbonitzar-se de manera significativa i beneficiar així les comunitats locals, prefereixen compensar les emissions. Les campanyes liderades per experts climàtics i financers, com l'Integrity Council for the Voluntary Carbon Market [Consell d'Integritat per al Mercat Voluntari de Carboni], podrien tenir un paper crucial en la fixació de normes per als crèdits de carboni i la conservació de la integritat dels mercats, contribuint així a augmentar l'escala d'aquesta eina fonamental per al finançament climàtic.
Independentment del clima polític, el 2024 s'encamina a trencar el rècord de l'any més calorós, que ostenta el 2023. En una economia que valora la rendibilitat financera per sobre de tot, és natural que cada empresa se centri en els seus beneficis, però en fer-ho en excés es perd de vista l'impacte catastròfic dels esdeveniments climàtics extrems cada cop més freqüents, com ara huracans, inundacions i incendis descontrolats.
A mesura que s'intensifiquin els trastorns relacionats amb el clima, els grans inversors institucionals estaran en una posició privilegiada per liderar la transició verda mantenint, de tota manera, la rendibilitat financera i apropant-nos així als objectius d'emissions fixats a l'acord climàtic de París de 2015. És el moment que els mercats es posin a l'altura de les circumstàncies i ajudin a guanyar la batalla que defineix del nostre temps.
