Els mercats d’energia en temps de guerra

Europa està en guerra i trigarem a arribar a un armistici acordat i equilibrat. Mentrestant, la política energètica queda supeditada a les necessitats de la guerra i no podrem mantenir en tots els seus detalls les agendes definides abans que esclatés. Tenim, però, una circumstància favorable: la guerra reforça l’objectiu de París. Les fonts d’energia que ens podem proposar activar són més verdes que les que ara venen de Rússia.

Quatre observacions sobre alguns aspectes de les noves polítiques:

1. La presidenta Von der Leyen s’ha sumat a la crítica que el mercat majorista d’electricitat no funciona bé perquè depèn massa del preu del gas. Parlem-ne. Les economies europees s’han bastit sota un doble principi. A la base hi ha una economia de mercat. En aquestes economies, el preu d’un bé és un indicador no del seu valor intrínsec sinó de la seva escassetat: el que es escàs –com l’or– serà car i el que no ho és –com l’aire– serà barat. Si per generar més electricitat cal fer servir una tecnologia de gas comparativament costosa, llavors és aquest cost el que ens indica el nivell d’escassetat i el que per tant ens apareix com a preu. És així com s’obté una assignació eficient de recursos: qui compra un volum d’electricitat és perquè el valora més que el que la societat es podria estalviar no produint-lo. Ara bé, no hi ha cap raó teòrica que ens indiqui que el resultat del mercat s’alinearà amb el consens social sobre el que constitueix una bona distribució del benestar. És fins i tot possible que empitjori per l’acció del mercat. És per això que per sobre de la base els europeus hem construït un estat del benestar recolzat en una imposició redistributiva potent que busca corregir el repartiment del mercat.

2. Cal tenir en compte, però, els efectes dinàmics. Si el preu de mercat augmenta a un nivell que desplaça població cap a la vulnerabilitat, serà indicat implementar la correcció fiscal amb descomptes dependents de la renda, però no universals. Si l’augment és sobtat i molt disruptiu per a persones i empreses, és raonable intervenir el mercat per suavitzar el moviment de preus i mantenir-los temporalment per sota del valor de mercat. Això portarà a un excés de demanda i per tant a una combinació de limitacions al consum i de producció a un cost superior al preu. Un desequilibri financer que, com els possibles descomptes, caldrà finançar amb el pressupost públic. Faig constar també que els impostos als beneficis extraordinaris en temps de guerra han estat una pràctica general i és plenament legítima. Em pregunto, però, si no fora millor exigir que els beneficis s’inverteixin en renovables i assegurar que no hi ha guanys extraordinaris ingressant no impostos, sinó accions.

3. Desaconsellaria anar a una política de dos preus de l’electricitat, segons si s’origina en renovables i nuclears o en gas. L’electricitat és una mercaderia homogènia, els electrons són intercanviables. No diré que és impossible diferenciar electrons per les fonts que els han originat, però el control seria complex i susceptible a la manipulació. Els intermediaris somiaran en comprar electricitat de renovables i vendre-la com de gas. I els compradors voldran, sense èxit, comprar només renovables. A les complicacions que he comentat pel cas d’un sol preu per sota del de mercat ara s’hi sumarien els incentius a fer trampes i a crear mercats paral·lels. Més val evitar-ho.

4. La Península està poc connectada energèticament a Europa, un inconvenient tant per a nosaltres com per a Europa. Tant de bo, doncs, disposéssim del Midcat. Però penso que difícilment el podem considerar un projecte estratègic. Per la simple raó que, eliminat el fracking, Espanya no produeix ni produirà gas. Cert, amb el Midcat ara podríem ser-ne intermediaris perquè tenim les liquadores. Una bona lliçó per als dirigents reticents a donar suport a iniciatives de connectivitat europea. Però si el gas no rus acaba tenint un ús important a Europa durant un parell de dècades més, és probable que el gas liquat arribi a Europa Central principalment pels ports atlàntics. El que sí que és estratègic per a Espanya és explotar el seu gran potencial per produir i exportar energia de la millor qualitat: eòlica i sobretot solar. Per a aquesta exportació la connexió indispensable és l’elèctrica.