Contra el menyspreu

Respiro alleujada perquè ja s’ha acabat la campanya electoral. Els ciutadans ens sentim captius d’aquesta dinàmica que ha transformat el debat públic en un espectacle de telerealitat. Esmenaríem la totalitat de les formes, ara tan estridents i polaritzadores, però no tenim cap manera de fer-ho, perquè podem decidir el nostre vot, però no el marc general en què es produeix l’intercanvi d’opinions i idees. Com més mitjans hi ha per a la difusió de missatges polítics més han crescut les males pràctiques (manipular, difamar, dir mitges veritats i mitges mentides, esprémer el llenguatge fins a límits absurds o atacar sempre la persona i no les idees que expressa) dels qui aspiren a arribar al poder o a conservar-lo si el tenen. Potser perquè el bé més preuat i escàs és l’atenció i captar-la no resulta fàcil. Per això partits que en un altre context s’haurien expressat amb més moderació, apugen l’aposta quan el tracking els situa per sota de les seves expectatives. És la guerra i en la guerra tot s’hi val. Viure en aquesta carrera que marquen el ritme de les enquestes i el màrqueting polític té les seves conseqüències, la més greu de les quals és que els actors principals perdin peu de la realitat i no recordin que les afirmacions i les idees que es difonen en mitjans de gran abast tenen un impacte real sobre les masses, un impacte que perdura més enllà de la fita electoral que toca. En aquest sentit, trobo a faltar més responsabilitat en les actituds dels polítics a qui hem donat la paraula, polítics que es preguntin: això que dic ara tindrà conseqüències negatives sobre la ciutadania? Si es regissin per l’ètica mèdica del “primer, no fer mal”, el panorama seria ben diferent. Jo, per somniar, que no quedi.

Cargando
No hay anuncios

De totes les actituds que s’han anat normalitzant en l’espectacle de la política n’hi ha una que em resulta especialment ofensiva i em molesta més que cap altra: la del menyspreu cap a aquells que pensen diferent. Em surt la nena que cridava “això és fer trampes” quan veig que un polític davant del seu rival, en comptes de rebatre els seus arguments des de la raó o els propis principis ideològics, es dedica a menystenir-lo amb fal·làcies ad hominem o manipula el discurs de l’altre per fer-li dir el que no ha dit. És joc brut en tota regla encara que hi estiguem tan avesats que no puguem recordar si alguna vegada les coses van ser d’una altra manera. El menyspreu denota una falta de reconeixement de l’existència de l’adversari i, per tant, una falta d’acceptació de les regles generals que regeixen el sistema democràtic mateix. 

Dels resultats electorals de diumenge el que queda és un mirall de què som en conjunt els catalans. Seria absurd negar alguna de les peces del mosaic i no tenir-la en compte a l'hora de prendre decisions de govern (si és que arribem a tenir govern). Alguns partits ens poden semblar una monstruositat que no hauria d’existir, però hi són i han aconseguit la confiança d’uns votants que amb la seva tria envien un missatge. Portem massa anys atiant un odi visceral i bel·licós contra qui no pensa com nosaltres i la polarització (o amb mi o amb els altres, o amb mi o contra mi) ens ha fet més sectaris i més paranoics. El menyspreu també és l’excés d’interpretació que pressuposa mala fe o una adscripció política determinada en funció d’elements aïllats. Si has dit això i els del partit X també ho diuen, és que ets d’ells, encara que no hi hagi cap prova que ho demostri. Aquesta estratègia aglutinadora els pot anar bé a algunes formacions, però els ciutadans sempre hi sortirem perdent perquè el que perdem és la nostra sobirania individual i la llibertat de tenir una visió complexa de la realitat més enllà del partidisme.