Menys penes, més amenaces

La proposició de llei orgànica sobre la reforma de delictes penals que acaben de presentar el grup parlamentari del PSOE i el grup confederal d'Unides Podem - En Comú Podem - Galicia en Comú mereix unes primeres reflexions. Especialment pel fet de ser un text provisional que haurà de seguir el procediment habitual d’esmenes i transaccions parlamentàries. 

Cal tenir present que es tractaria d’una llei que després serà interpretada en relació amb els casos concrets per part dels fiscals i jutges, previsiblement dels tribunals superiors. Una qüestió gens aliena als operadors jurídics d’aquest Estat, a les seves interpretacions habituals, i a les seves cultures polítiques. En altres paraules, cal analitzar la proposició de llei no en abstracte, sinó en aquest context.

Començant pels aspectes formals, la proposició ocupa vint pàgines, de les quals n’ocupa més l’exposició de motius (onze) que l’articulat (nou), que inclou dos articles i nou disposicions entre transitòries (tres) i finals (sis). La proposta destaca, així, la importància que els redactors han volgut donar a la justificació de la proposta. 

La proposició recull canvis en el Codi Penal que afecten delictes contra qüestions molt diferents entre si (el títol de la proposició de llei ocupa quatre línies): contraban d’armes, eurodelictes, delictes informàtics, frau i falsificació de monedes, monedes virtuals, contra la integritat moral (ocultació de cadàvers), blanqueig de capitals, ciberdelictes, abús del mercat, etc., al costat dels canvis relacionats amb l’actual delicte de sedició.

Les vies de legitimació insisteixen de manera reiterada en: a) la seva “modernitat”, b) una “claredat que eviti problemes d’interpretació i obsolescència” de les normes actuals, i c) una adaptació a la normativitat europea. Vegem si l’argumentació és convincent pel que fa a la reforma de la sedició:

1. El text opta per la subsumpció de la sedició en els anomenats “delictes contra l’ordre públic” del Codi Penal. En aquest sentit, però, es diu explícitament que l’aplicació recent del delicte de sedició (pel Tribunal Suprem en relació amb els presos polítics independentistes) ha “permès establir criteris interpretatius [...]" i que aquests “es veuen reflectits en aquesta reforma” [sic]. Dit així, tal com es llegeix.
2. Es fa esment al fet que la comissió d’aquest delicte pot estar vinculada a l’exercici de drets i llibertats –dret de reunió, llibertat d’expressió– (crida l’atenció que no es mencioni el dret de manifestació), però la reforma fa de la protecció de l’ordre públic el leitmotiv de la reforma. Seguint les petjades de la sentència del Suprem, els drets i llibertats es mencionen, però no constitueixen la columna vertebral en la regulació d’aquests delictes, en contrast amb la pràctica política i judicial de les democràcies europees. Es parla de “comportaments antijurídics” [sic] destinats a “perjudicar la convivència o posar en perill la pau i la tranquil·litat públiques”. No es tracta, com es veu, d’una retòrica que exemplifiqui precisament la claredat. Per tant, el marge interpretatiu dels tribunals continua sent molt considerable.
3. En la consideració de la modalitat “agreujada” del delicte de desordres públics s’assenyala que escau quan el comet “una multitud, les característiques de la qual (nombre, organització i finalitat) siguin idònies per afectar el normal funcionament de les institucions i serveis públics”, quan l’ordre públic “s’hagi posat en perill” i “es vegi objectivament amenaçat per multituds [sic] constituïdes per aconseguir tal finalitat”. De nou, noves fonts d’arbitrarietats judicials interpretatives. 
4. Hi ha una rebaixa quantitativa de les penes de presó i d’inhabilitació respecte a l’actual delicte de sedició (de tres mesos a tres anys, o de tres a cinc anys, modulat segons si el comet o no "una multitud”, especialment si “porten instruments perillosos” [sic]).
5. Es penen també “la provocació, conspiració i proposició de les conductes” relacionades amb els delictes contra l’ordre públic. Una altra font potencial d’interpretacions judicials contràries a l’exercici dels drets fonamentals.
6. Amb les premisses anteriors, els drets i llibertats poden ser fàcilment vulnerats per part dels poders públics. Els fets de setembre-octubre del 2017 continuen sent delictes i es poden continuar interpretant com va fer el Tribunal Suprem amb la seva polititzada i tècnicament deficient sentència dels presos polítics catalans. 
7. La reforma no inclou el delicte de rebel·lió, que queda, per tant, tal com està ara, i podria donar peu al fet que comportaments com els de l’any 2017 fossin jutjats com a rebel·lió al no considerar-se delictes contra l’ordre públic. De fet, als països europeus hi ha un sol delicte important contra l’ordre constitucional equivalent a la rebel·lió, mentre que el delicte de desordres públics està supeditat a l’exercici dels drets i llibertats dels ciutadans. Un enfocament ben diferent.
8. Finalment, la proposta pot afectar la reducció de penes dels presos condemnats, però no els exiliats, especialment el president Puigdemont. Al contrari, es pretén que l'equiparació amb altres codis europeus permeti l’èxit futur de les extradicions que fins ara han fracassat als tribunals europeus (i que afecten també altres exiliats).

La proposta presentada al Congrés no suposa cap “desjudicialització” de la repressió i del conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol. Cal reformar el Codi Penal. Però cal fer-ho bé. La regulació dels pretesos delictes contra l’ordre públic, tal com està redactada la proposta, col·lisiona greument amb l’exercici de drets i llibertats fonamentals. No és veritat que sigui congruent amb l’enfocament jurídic d’altres democràcies europees. I s’obre la porta, donada la seva manca de claredat, a les habituals interpretacions esbiaixades cap al nacionalisme predemocràtic de la cúpula judicial espanyola. Es pot dir que és una proposta que reflecteix la manca de valentia de l’actual govern espanyol. Al Congrés hi ha una majoria per fer molt millor les coses. Acceptar l’actual redactat de la proposta és legitimar la mala qualitat de la democràcia espanyola.