Menys ‘jo, meu, per a mi’, i més ‘nosaltres’

Hi ha alternatives al creixement? Fa pocs dies aquest diari s’ho preguntava. No existeix cap resposta màgica, cert, però reflexionar-hi és a la vegada pertinent i urgent. D’entrada una reflexió: tal com va dir Kenneth Boulding (economista ecologista), “Algú que pensi que l’activitat econòmica pot créixer de manera infinita en un planeta finit o bé és boig o bé és un economista. No es pot aconseguir”. Doncs bé, jo sóc economista, i estic d’acord amb Boulding.

Una ràpida llambregada al nostre voltant ens permet adonar-nos que la humanitat camina inexorablement cap a un escenari de col·lapse social i ambiental: desregulacions (o regles injustes) en favor de les elits, pèrdua de confiança en les institucions, desigualtats que creixen, i un planeta cada vegada més maltractat, explotat i contaminat. La revolta, per a molta gent, és l’única sortida digna davant la perspectiva d’un no futur.

L’ideal col·lectivitzador es va esfondrar ja fa anys. Fukuyama va decretar llavors la fi de la història. “No hi ha alternativa possible al capitalisme”, pregonava Thatcher. Des de llavors que milions de persones arreu del món, i cada vegada són més, confien que algun dia la màgica mà invisible d’Adam Smith els traurà de la misèria. De moment, però, la mà fa honor al seu nom, i seguim sense veure-la.

El planeta té límits, i la paciència també. Quan les injustícies creixen a causa de l’obsessió per, precisament, créixer a qualsevol preu, el creixement no es pot considerar la resposta a res. Cal un canvi de conductes, però no vindrà si abans no hi ha un canvi d’actituds, i per tant de consciència, individual i col·lectiva.

Ens cal menys jo, meu, per a mi (paradigma del capitalisme) i més nosaltres. La nostra felicitat i benestar individual està condicionada a la felicitat i el benestar comú, col·lectiu, i fins i tot transgeneracional. No invento res. Això és ubuntu (símbol del pensament renaixentista africà): jo sóc en tu, existeixo a través teu. Ubuntu no té a veure amb tu o amb mi, té a veure amb nosaltres.

De fet, fa temps que existeix una consciència global que clama per un canvi de rumb, per una gestió justa dels recursos del planeta, i de les oportunitats. Justícia social i ambiental. La globalització, paradoxalment, ha posat novament en valor la dimensió local, la proximitat, el quilòmetre zero.

La dicotomia estat/mercat ha quedat superada. Som a l’era digital, la interconnexió total. Assumir els límits del planeta comporta afrontar una gestió més cooperativa, col·laborativa i democràtica del procomú.

La sociòloga Silke Helfrich explica com el discurs del procomú és un discurs al voltant d’una millor qualitat de vida. Una vida encastada, diu, en relacions socials, on existeix la pobresa material però no la misèria, on hi ha conflictes, però no mecanismes de solució imposats des de dalt, on es limiti l’accés a determinats béns i recursos (precisament per tal de protegir-los) però sempre garantint-ne l’accés indispensable per a la supervivència. Un món, rebla Helfrich, en què els principis que regeixen la gestió de tots els recursos són l’equitat en l’accés i en el gaudi dels beneficis, la transparència i la democràcia en les decisions, la coresponsabilitat i la reciprocitat en la seva gestió.

En altres paraules, no només es tracta de garantir drets, sinó també d’exigir responsabilitats, i d’establir les relacions socials que garanteixin una cosa i l’altra.

Fer això no és fàcil, però la gestió del procomú ja no és cap tragèdia, tal com temia Hardin, sinó una magnífica oportunitat per sortir de l’atzucac social i ambiental al qual ens veurem abocats si no pensem i actuem de manera diferent.

Tot plegat, però, exigeix canviar de paradigma, vol dir assumir que compartir és més important que posseir, que cal buscar la felicitat abans que la riquesa, que l’objectiu final és repartir (i no créixer), que empatitzar (i cooperar) és infinitament més rendible que competir i, finalment, que actuar amb responsabilitat permet corregir errors, mentre que culpar els altres dels nostres mals acaba esdevenint més una excusa que la resposta que necessitem.

Tot canvi de paradigma comporta reserves i resistències, sobretot de part dels actors que es veuen més beneficiats pel paradigma imperant. És esperable, per tant, una forta convulsió intel·lectual i conceptual, però sobretot social i, per tant, una oposició frontal a canviar certes lògiques.

I, no obstant això, la gestió del procomú se’ns apareix com una d’aquestes revolucions que marcaran el canvi d’era.