Mentre a Catalunya es debaten qüestions de molt d'enjòlit, com un preacord que sembla que més aviat conté un evident salt qualitatiu pel que fa al finançament (de Catalunya, però també d'altres comunitats autònomes com les Balears o el País Valencià), però que té escasses probabilitats de veure's mai aplicat, o la posada en escena del retorn de Puigdemont amb motiu de la investidura d'Illa, a Madrid –per no perdre'n el costum– passaven coses. Coses grotesques: Madrid té una tendència irrefrenable a l'esperpent, no sempre valleinclanesc. Coses grotesques, però que tenen o poden tenir una incidència real, i directa, damunt la vida pública dels pròxims anys.
A Madrid, la dreta ultranacionalista està dedicada en cos i ànima a un objectiu: fer caure Pedro Sánchez, i fer-lo caure per corrupció. Tant és que les acusacions siguin inventades i que el jutge instructor, aquest Juan Carlos Peinado, sigui un personatge ridícul que es comporta de forma extravagant (i amb un futur incert, ara que ha aconseguit, en comptes d'una declaració d'un president que ell s'imaginava contra les cordes, una querella per prevaricació presentada pel president que pretenia interrogar: tot indica que el tal Peinado s'ha amargat estúpidament la jubilació). El model ja el tenen: es tracta d'aconseguir el mateix que a Portugal amb António Costa o, en el seu moment, al Brasil amb Lula da Silva: obligar a dimitir un president sota la pressió del lawfare, de la guerra bruta judicial. Si la pressió arriba al punt culminant de fer entrar el president a la presó, com va passar amb Lula da Silva, millor que millor. La dreta espanyola és fantasiosa i acostuma a pensar en gran.
Arribats a aquest punt, el lector pacient pot declarar que el que passi o deixi de passar a Pedro Sánchez li importa un rave. Hi té tot el dret, però la qüestió és una altra: si se'n surten, PP i Vox i tot el submon que li és ideològicament concomitant (des d'aquell llardós Alvise que va emergir de les eleccions europees fins a la miríada d'entitats del tipus Hazte Oír, passant per l'espès entramat de mitjans de comunicació que els dona suport) se sentiran més forts que mai. Més forts per redoblar l'ofensiva política, judicial i mediàtica, i generar un estat d'opinió (allò que bastant absurdament se sol anomenar la guerra cultural) per fer callar d'una vegada per tots els enemics d'Espanya. I aquí té molts números de ser-hi vostè, lector pacient a qui li importa un rave allò que li passi o li deixi de passar a Pedro Sánchez.
Per a ells, per a la dreta ultranacionalista, Pedro Sánchez és l'elefant blanc, la gran peça de caça major. Una vegada cobrada, la idea seria tornar a posar ordre a Espanya. L'estat de dret els és indiferent, i molt més encara el que puguin dir o deixar de dir a Europa. S'equivoquen els que afirmen que això de frenar l'extrema dreta és tan sols un espantall de l'esquerra per fer-se perdonar febleses. A l'extrema dreta, o a la dreta ultranacionalista espanyola, li sobra molta gent. I la pulsió colpista persisteix.
