Mentir en nom de la mateixa veritat
Em recorda, oi? Sóc l'Enric Marco, aquell que explicava les desventures en un camp de concentració on havia estat. El cas d'Amina Arraf va fer que ahir molta gent em recordés. En aquest mateix diari va fer-ho el gran Sebastià Alzamora.
L'Amina era coneguda a mig món gràcies al seu blog Una noia lesbiana a Damasc . Allà explicava com era de difícil per a una dona homosexual i amant de la llibertat viure al cruel règim de Baixar al-Assad. Aquelles històries van convertir l'Amina en una activista en favor dels drets humans que va arribar a ser entrevistada en alguns mitjans occidentals. Però feia una setmana que a la pàgina de l'Amina hi havia aparegut un anunci inquietant: l'havien segrestat. De seguida els internautes van mobilitzar-se. Tant, que la mateixa ambaixada dels EUA va posar-se a treballar en el tema. Va ser llavors quan van començar les sospites que van acabar descobrint la veritat. Doncs sí, un tal Tom MacMaster, nord-americà resident a Edimburg, era l'Amina. S'havia inventat el personatge amb la seva imaginació i una fotografia robada del Facebook d'una jove croata anomenada Jelena Lecic.
En Tom, igual que vaig fer jo, ara es justifica dient que va fer-ho per denunciar la situació. I té raó. Sense ell o sense mi, la humanitat no hauria sabut mai la nostra veritat, que és molt diferent de la veritat certa. Al Tom i a mi no ens entenen. Com si mentir devalués una lluita. Com si enganyar de bona fe fos censurable. Sort n'hi ha que nosaltres sí que ens creiem l'engany.
