Tan sensibles com som a la desinformació que provoquen les notícies falses, alhora ens mostrem tan extremadament tolerants amb la sistemàtica publicació de mentides piadoses que ens volen fer combregar amb l’agenda política de qui les ha fabricades i del mitjà de comunicació on es publiquen. Penso en tots aquests estudis, investigacions, entrevistes i reportatges posats al servei d’una representació esbiaixada de la realitat per fer-la més complaent i menys conflictiva, o bé per fer-la més amenaçadora i provocar una resposta més contundent a favor de com es voldria que fos.
Parlo, doncs, d’aquests reportatges on tots els entrevistats comparteixen la mateixa opinió. O de les pseudoinvestigacions acadèmiques que, patrocinades pels qui en viuen i sempre a favor dels seus interessos, estoven la realitat conflictiva, sigui la dels processos migratoris, de certes formes de discriminació o, entre més, dels comportaments incívics de determinats col·lectius. O, tot el contrari, tinc present els qui amb una militància i un activisme d’altra banda respectables, però poc adients amb una ètica informativa rigorosa, exageren els riscos tant de determinades activitats humanes com de fenòmens naturals per aconseguir adhesions a la seva causa.
Una mentida piadosa és la que, suposadament, es diu amb bona intenció per tal de no fer mal o d’evitar-lo. Plató defensava el que en deia la “mentida noble” al servei dels governats per assegurar-se el control del ciutadà i l’harmonia social. Amb el petit detall, esclar, que a la seva República la mentida només era permesa als governants, que ves quines coses, havien de ser els filòsofs. En canvi, estaria totalment prohibida a la resta d’individus. El concepte és certament ambivalent. Carme Junyent deia que, en general, les mentides piadoses li semblaven realment perverses, i que si no ens atrevíem amb la veritat el millor era callar. Perquè és difícil discernir on comença el caràcter altruista i benintencionat de la mentida piadosa, i en quin moment es transforma en voluntat d’engany i manipulació a favor dels propis interessos.
En canvi, sí que m’interessa assenyalar el fet que es recorri amb tanta facilitat a les mentides piadoses des de tota mena d’organitzacions, i que el periodisme s’hi plegui –ingènuament o sent-ne còmplice– amb tanta docilitat. I deixo de banda les mentides malintencionades, és a dir, aquelles que pretenen dissoldre les virtuts socials elementals, ja sigui provocant divisió, odi o violència, enfonsant injustament la reputació de persones i institucions, atacant determinats col·lectius siguin o no vulnerables, o amb la intenció d’afeblir una convivència democràtica. Però, què en fem de les mentides pensades i difoses al servei de la cohesió, de la solidaritat, de la bona convivència, dels que se suposa que són més febles o de les institucions democràtiques? En aquest darrer cas, ¿han de ser tolerades i cal ajudar a difondre-les pel bé general de la vida social i política?
El principal problema a l’hora de donar una resposta a la qüestió és el de la dificultat de poder discernir tres coses. Una, si només es considera que són mentides piadoses les que afavoreixen el propi biaix de confirmació, és a dir, les que reforcen els nostres propis prejudicis ideològics, o si també cal tolerar les dels adversaris donant-los el mateix moral dret a existir. En segon lloc, la qüestió és si qui menteix ho fa intencionadament, o si és que quan la mentida ens dona la raó, abaixem tota precaució crítica per allò del biaix de confirmació.
Però, en tercer lloc, també és rellevant saber si el resultat d’una mentida piadosa realment afavoreix la causa que defensa. Per exemple, si es proposa emmascarar la conflictivitat d’un determinat col·lectiu –tant és si són immigrants extutelats o la que hi ha a les aules de molts instituts de secundària–, el fet que aquesta dissimulació contradigui l’experiència quotidiana, això desmentirà prejudicis negatius o encara farà créixer més la desconfiança en els mitjans? O bé, si s’aprofita un cicle meteorològic advers però immediat per fer prendre consciència d’un indiscutible canvi climàtic però de perspectiva llarga, quina conseqüència tindrà en la credibilitat del segon quan el primer canviï?
Pere Quart, al poema Lletanies, ja ens posava en guàrdia davant de tota mena de mentides. També de les “mitges mentides” i de les que són –suposadament– tècniques i científiques: “xifres que es tornen màquines / i màquines que menten / com llegendes folles”. I, encara, per acabar, deixeu-me citar Gramsci per recordar que, en definitiva, el que és revolucionari és dir la veritat.
