Daniel Innerarity afirma que la principal amenaça per a la democràcia no són la violència, ni la corrupció, ni la ineficiència, sinó la simplicitat. Vivim una realitat complexa que, tanmateix, des d’entorns identificats com a populistes, s’interpreten i s’expliquen de manera simple, de manera lineal. Aquest acostament mecànic a la realitat els impedeix interpretar correctament els desequilibris mediambientals actuals en tota la seva complexitat. Així, per defensar-se de les pors que generen el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, s’aposta pel més fàcil: idealitzar els equilibris naturals i buscar el culpable. I el troben assenyalant l’agricultura i l’agricultor com a causa del deteriorament mediambiental. Portar el plat del camp a la taula no és una tasca que es pugui fer amb guants de seda. Forçosament, s’ha d’intervenir en les dinàmiques naturals. Però, des de la utopia, aquesta dependència es pot obviar.
Així, des del populisme, s’ha dibuixat un món ideal o paradigma de la bondat on hi ha només petites explotacions, normalment inviables, on treballen pagesos heroics, destinant-hi sobreesforços i la vida sencera al si d’un marc bucòlic que suposadament ho justifica. En aquest model agroalimentari ideal no hi cap la gestió forestal, els hivernacles, el regadiu, la ramaderia intensiva, les granges (a les que anomenem macrogranges), la producció càrnia, les indústries agroalimentàries, Mercabarna, les grans distribuïdores d’aliments, l’exportació d’aliments. El món agroalimentari es divideix, així, en bons i dolents. Mentrestant, un seguit de desinformacions acaben alimentant el rebuig a un seguit de conceptes i realitats considerades fora del model.
Tal com diu Alexis de Tocqueville: “Una idea falsa, però clara i precisa, tindrà més poder en el món que una idea vertadera i complexa”. Des de la ingenuïtat o la incultura, les posicions idealistes han ocupat un espai notable i han influït de manera significativa a redefinir l’imaginari col·lectiu. És a dir, l’espai on hi ha les idees comunament acceptades. O, dit d’altra manera, l’espai políticament correcte, el de la bona imatge. En aquest espai hom situa la seva zona de confort. Transitar dins d’aquest espai cultural garanteix l’acceptació social. Per contra, sortir-ne fa que la persona pugui ser considerada estranya. Ja ens ho explica prou bé en Salvador Espriu al seu Assaig de càntic en el temple.
De forma inconscient, sovint prenem precaucions per no sortir de la zona de confort. Jo mateix, fa pocs dies en un article havia d’establir un símil sobre dos fets oposats; jo havia escrit blanc i negre, però vaig corregir-ho per verd i groc, no fos cas que s’interpretés negre com a negatiu. Concretant a l’àmbit agroalimentari, sovint hi ha persones, fins i tot vinculades a la ciència o la divulgació, que eviten que en el seu discurs apareguin les paraules prohibides i es queden a la zona de confort. Polítics de tota mena cauen en l'oblit quan es parla de polítiques alimentàries reals. En general, moltes d’aquestes persones saben que el model eco-estètic ens portaria a la fam o a la precarietat en poc temps. Però callen. Per romandre a la zona de confort s’evita parlar dels temes considerats lletjos per l’imaginari col·lectiu. Això reforça els promotors d'aquestes idees simples. Però la realitat segueix al mateix lloc, és a dir, parcialment fora d'aquest espai segur. Així, per romandre-hi acabem evitant temes, no responent a preguntes, edulcorant o, fins i tot, mentint.
Una persona informada no pot entendre que algú digui que el regadiu és un atemptat ecològic, o que tallar arbres del bosc –per a molts usos possibles– sigui una agressió a la natura, o que cal tancar totes les granges intensives de Catalunya, o que és una barbaritat exportar préssecs. Un pagès tampoc no ho pot entendre. Com que no ho entén, li agradarà més escoltar qui li digui que la seva feina és important –que ho és–. En relació amb tot això, vaig estar escoltant un discurs polític sobre l’agricultura. El polític va anar citant, un per un, tots els productes alimentaris. Tanmateix, es va descuidar el porcí i les aus, que aporten quasi el 60% de la producció d’aliments de Catalunya. També he rebut un bon llibre d’una bona amiga sobre agricultura i aliments, però no s’hi parla dels productes considerats no estètics, encara que siguin els més importants. Darrerament, s’ha posat de moda escriure llibres glossant els valors de paradisos inexistents i menyspreant les formes més reals de produir aliments.
Tanmateix, per aquest camí cedim la realitat a altres. Aquests altres, poden dir sense cap contenció coses de sentit comú: que el regadiu és imprescindible per poder-nos alimentar, que la ramaderia intensiva ha sostingut un territori amb dificultats com el català, que la carn és un potent aliment. Però també poden dir que el canvi climàtic no existeix i que la política social és una cosa sense sentit. No és estrany que l’extrema dreta busqui la conselleria d’agricultura arreu on en té la possibilitat: li estem cedint la realitat del món agroalimentari.
Potser cal sortir de la zona de confort i començar a dir-nos la veritat sobre la realitat agroalimentària.
