Les mentides del 1714
Quins són els arguments del revisionisme espanyolista per desprestigiar el 1714? Podem unificar-los en dues grans categories. Una: l'afirmació que la Guerra de Successió va ser una guerra dinàstica, mai independentista. I dos: els documents històrics segons els quals els defensors de Barcelona lluitaven per Espanya, no per Catalunya.
En el primer cas es fa ús d'un vell sofisma: atacar una afirmació que ningú no defensa. (Qui diu que Casanova era independentista?) Certament la guerra va començar com una qüestió dinàstica, amb la Corona espanyola disputada per un pretendent francès, Felip V, i un austríac, Carles III. Però és obvi que un conflicte tan dilatat en el temps (un quart de segle!) per força travessa etapes. El 1713 els aliats europeus abandonen Catalunya. A partir d'aquell moment els catalans lluiten sols i amb l'únic objectiu de mantenir les seves llibertats. Que no buscaven la independència? Esclar que no; de la mateixa manera que un nàufrag no vol aprendre a nedar, només salvar-se. Per això és lògic que avui en dia els manifestants posin estelades a l'estàtua de Casanova: perquè amb tots els seus errors simbolitza la lluita per la defensa de les llibertats nacionals.
Si algú no pensa així és el líder de Ciutadans, Albert Rivera, que el 2008 va arribar a titllar Casanova de " españolazo que animaba a luchar por el rey y por España ". Per què Rivera, i d'altres, al·leguen amb tanta insània provocadora? Aquí entrem en el segon bloc d'arguments revisionistes: els documents històrics que suposadament desacrediten el catalanisme dels defensors del 1714. I són bàsicament dos: el ban que Casanova proclama el mateix 11 de setembre, en què instava a una defensa a ultrança, i la proclama del general Villarroel abans de l'última i desesperada càrrega contra els borbònics. En tots dos es fa referència a Espanya i a la llibertat de tot Espanya, és cert.
El primer que s'ha de dir és que el concepte d'Espanya a inicis del segle XVIII no tenia res a veure amb l'actual. Quan els catalans de l'època parlen d'Espanya s'estan referint a un sistema confederal que avui en dia (és trist dir-ho) ni el més progressista dels polítics espanyols estaria disposat a tolerar. Per "Espanya" s'entenia un conjunt de regnes als quals només unificava una cosa: la Corona. (I en aquella guerra, a sobre, Castella i Catalunya lluitaven per entronitzar reis diferents.) I en segon i importantíssim lloc: per als catalans la jurisdicció reial era un requisit jurídic imprescindible. En el món d'abans de la Revolució Francesa l'únic combatent legítim era el que lluitava sota patrocini reial. En cas contrari es convertia automàticament en un fora de la llei, és a dir, un sediciós o un pirata. S'entén, doncs, que els catalans al·leguessin que eren súbdits de Carles III amb objecte de legitimar el seu combat. O és que algú es pot creure que tot un poble va decidir immolar-se per un rei que els havia traït i abandonat, i que vivia en un lloc tan remot com la cort de Viena? Només cal llegir la crida a les armes del 1713, en què s'afirma que la guerra té per objecte: " Defensar les Llibertats, Privilegis y Prerogativas dels Catalans, que nostres Antecessors à costa de sa sanch gloriosament alcansaren" .
Desespera que els documents esgrimits surtin de les cròniques de Castellví. Francesc Castellví va ser el gran cronista de la Guerra de Successió. Va escriure prop de 5.000 pàgines, d'una imparcialitat radical, per tal d'immortalitzar la gesta dels catalans en la lluita per les seves llibertats. I què fa el revisionisme? De 5.000 pàgines n'obvia 4.999 i ale hop ! Qüestió resolta: els defensors de Barcelona lluitaven per la unitat d'Espanya, vet aquí. Això és com si un historiador descobrís un informe meteorològic segons el qual el 7 de desembre del 1941 a Hawaii feia mal temps. L'informe demostraria que els avions de l'època no podien volar i que, en conseqüència, l'atac a Pearl Harbor no va existir mai. Que hi ha deu mil proves que evidencien el contrari? És igual: la veritat històrica no té res a veure amb la veritat, sinó amb el poder per imposar una determinada versió.
Al segle XIX un llibre d'història sobre el setge del 1713-14 començava així: "Vosaltres, que no heu sabut recuperar les llibertats dels nostres avantpassats, llegiu aquí com van lluitar ells per defensar-les". Això és el que realment no suporten els españolazos de debò: que aquells homes pugessin a les muralles i, amb el seu sacrifici, es perpetuessin en la memòria. I per això, 300 anys després, encara necessiten escarnir-los, negar-los i befar-los. Aquesta és la seva gran victòria.
