Poder i mentida

"Els governants haurien de ser els únics amb el privilegi de poder mentir", deia Plató. La mentida aplicada a l'alta política té una història pròpia, i si m'ho permeten fins i tot té una estructura discernible. La teoria més popular és la del complot, que més o menys fa així: en algunes zones opaques del poder hi ha ments maquiavèl·liques que inventen falsedats interessades, les deixen caure quan convé i el populatxo, crèdul, se les empassa. (Per cert: diu molt poc del poble que la teoria més popular sigui aquella que considera el poble bàsicament com un ramat estúpid.)

Naturalment, pels palaus del poder hi han passat criatures que representen tots els vicis imaginables, i que no han dubtat a falsificar i tergiversar a conveniència. Però l'experiència històrica diu que la mentida política més eficaç acostuma a tenir un altre format. Fa poc n'hem viscuda una, de manual, que vinculava polítics i comptes suïssos. Com que analistes molt més saberuts ja han parlat del cas, em permetran que em refereixi a una altra mentida del passat, que almenys és més risible i potser ens permet entendre el present.

El maig de 1942, en plena Segona Guerra Mundial, la marina de guerra italiana va tenir una bona notícia: un dels seus capitans de submarins, Enzo Grossi, havia ensorrat un cuirassat nord-americà. Que un petit submarí destruís un majestuós cuirassat era tota una proesa. Bé, doncs l'octubre del mateix any Grossi va repetir l'heroïcitat: durant una patrulla per l'Atlàntic Sud va enviar al fons del mar un segon cuirassat americà! Amb aquesta fulla de serveis era inevitable que Grossi optés a una condecoració. Per ser justos haurem de dir que alguns oficials de la Supermarina italiana es van mostrar escèptics. ¿De debò havia ensorrat Grossi dos cuirassats? Investigacions molt posteriors van confirmar que Grossi no havia disparat contra cap cuirassat. De fet, en el primer atac va confondre un cuirassat amb un creuer, i en el segon amb una corbeta. Jo no sóc cap especialista en marina militar, però els asseguro que confondre un creuer amb un cuirassat és com confondre un bacallà amb una balena, i confondre una corbeta amb un cuirassat és com confondre una sardineta negra amb Moby Dick. En realitat la qüestió no importa gaire: Grossi va fallar tots els torpedes, i a tanta distància que els seus objectius ni es van adonar que havien sofert cap atac. Ara bé, Grossi no va tenir cap escrúpol a adjudicar-se alegrement dos cuirassats.

Que la mentida sigui d'un volum que frega el deliri és absolutament irrellevant. Tant se val que l'enunciat sigui "Grossi ha ensorrat dos cuirassats", "ETA ha posat les bombes de l'estació d'Atocha" o "El candidat X amaga una fortuna a Suïssa". El primer requisit de la mentida política no diu que hagi de ser fabricada des del poder sinó, precisament, que és preferible que vingui de sota. Ara bé, perquè s'expandeixi ha de complir el requisit número dos: la mentida ha de ser apadrinada per alguna instància del poder. En el cas de Grossi, Mussolini necessitava desesperadament herois que aixequessin la moral de guerra italiana (com diuen els americans, "Ets més curt que la llista d'herois de guerra italians"), així que el dictador va convertir Grossi en una celebritat nacional. Per tots els noticiaris es va ensenyar la figura de Grossi, mirant pel periscopi amb el tors virilment despullat. El règim li va concedir la Medalla d'Or, la màxima condecoració italiana, i això no va ser tot: poc després Grossi va ser rebut pel mateix Hitler!

¿Pot sostenir-se infinitament en el temps una mentida? Al poder que la secunda només li importa que se sostingui el temps necessari per als seus objectius polítics. Ves per on, a Grossi no li van demanar comptes fins després de la guerra. I quan això passa apareix la norma número tres: que la inèrcia sempre juga a favor de la mentida política. Costa de creure, però després de la guerra la dreta italiana va arribar a afirmar... que els americans havien reconstruït els dos cuirassats per no haver d'admetre la seva pèrdua!

És molt trist admetre-ho, però els constructors de les mentides polítiques acostumen a sortir-ne ben lliurats. Tot i el seu passat de feixista fervorós, Grossi va migrar a l'Argentina, on va viure tranquil·lament fins a la seva mort. Què s'hi juguen que els constructors de les mentides que han alterat la política catalana en sortiran igualment impunes?

Plató estava equivocat: els governants, de fet, són els únics que no necessiten mentir. Ja tenen sicaris que ho fan per ells.