My Mexican Bretzel és una de les produccions més exitoses en festivals i guardons cinematogràfics. Millor pel·lícula, millor documental, millor guió i millor direcció són les categories que més s’han repetit a l’hora de valorar aquest film, opera prima de Núria Giménez Lorang. La trobareu a la plataforma Filmin i val molt la pena que us atreviu a participar en el joc audiovisual que us proposa la directora. A mig camí entre el documental i la ficció, l’únic que et demana la pel·lícula és que et deixis arrossegar per la història. És possible que en els primers minuts My Mexican Bretzel us provoqui un cert desconcert. Continueu. La pel·lícula està construïda a partir de les bovines de cinema domèstic, de 8 i 16 mm, pertanyents a la família de la directora. Els protagonistes es diuen Vivian i Léon Barrett, però en realitat són els seus avis, Frank A. Lorang i Ilse G. Ringier. Les imatges de l’arxiu familiar són meravelloses. Des d’unes impressionants escenes d’avionetes suïsses en missió de servei, a un accident amb setanta morts a Le Mans, i als viatges extraordinaris de la parella arreu del món: Suïssa, Nova York, Los Angeles, Las Vegas, l’illa de Molokai o Mallorca entre els anys 45 i 70. Sobre aquestes imatges reals, meticulosament ordenades, la directora traça una història (potser) imaginària com si fos el diari íntim de la dona protagonista, la Vivian Barrett. El relat el vas llegint com si fossin subtítols, perquè s’intenta respectar al màxim l’absència de so que tenien aquestes pel·lícules originalment. Només hi ha una intervenció sonora molt puntual, per afegir algunes dosis de suspens o alguns efectes que facilitin la transició narrativa. Lluny de convertir-se en un exercici fílmic elitista, la història t’arrossega emocionalment. Si bé les imatges reals et mostren una vida idíl·lica d’una família benestant europea (tradicionalment les pel·lícules domèstiques solen retenir només instants de joia, celebració i moments excepcionals), el guió t’endinsa en un drama secret paral·lel de certa infelicitat o insatisfacció existencial. I aquest contrast, que reprodueix tan bé la dicotomia entre la vida que vivim i el nostre pensament íntim, es plasma de manera magistral. My Mexican Bretzel t’obliga a fer-te preguntes constants que et porten a les entranyes de l’essència del cinema, sobre el valor d’una imatge, la semiòtica o el procés fílmic en si mateix. També a nivell filosòfic sobre la veritat i la mentida, en un repte en què la mateixa directora juga a nivell de guió a través de les reflexions d’un suposat mestre guru, un tal Paravadin Kanvar Kharjappali, que influeix en la protagonista, o dels efectes d’un peculiar antidepressiu, el Lovedyn. El mateix nom del medicament apel·la al drama sentimental que servirà de motor narratiu per enganxar-nos de manera magnètica. “La mentida és només una altra forma d’explicar la veritat”, se’ns indica a l’inici de la pel·lícula. La frase resumeix, de fet, l’essència del cinema. I Núria Giménez Lorang és capaç de plasmar aquesta idea de manera prodigiosa, com només els grans directors de cinema ho han sabut fer.
