Ment i consciència
Els que em seguiu sabeu que de vegades interrompo els articles d’economia i empresa i escric sobre aspectes generals de la vida. Avui ho faig així perquè aquesta setmana va morir sobtadament un terapeuta que em va curar una patologia motora, una distonia focal dels dits que m’impedia teclejar adequadament o prémer les tecles del piano (hi soc aficionat). Vaig escriure sobre la distonia focal fa temps en aquesta mateixa columna.
Un infart mentre dormia se’l va endur. Ha estat una de les persones que més m’han influït a la vida. No només per com em va curar, sinó pel que em va ensenyar sobre la ment i la consciència. Soc de formació científica. Els esoterismes no em fan el pes. I el que us diré no va d’això. És real.
La nostra ment viu en el passat, recordant, i en el futur, projectant. La nostra consciència, en canvi, viu només en el present. És present pur, és el moment que vivim. És la percepció de la vida dintre del mateix temps, vinculat a l’aquí i ara. La consciència no recorda ni projecta. La consciència és el que realment som.
La ment, com que és el nostre sistema operatiu, amb el qual apliquem la lògica, sap que morirà. Amb el nostre cos, esclar. La ment té una gran força, és capaç de moltes coses. Però també té por, té una gran por de desaparèixer. Instintivament, i no vol dir que tinguem doble personalitat, la nostra ment tendeix a voler apoderar-se de la nostra consciència, a fer-nos creure que és qui mana. I d’aquesta creença emanen tots els problemes d’ego, així com les grans frustracions, nervis i manca de control sobre les emocions. No som Dr. Jekyll i Mr. Hyde. És més senzill. La ment vol sobreviure, encara que sap que no pot.
Però tenim la nostra consciència. Meditar, connectar amb el present, no jutjar, anul·lar les emocions negatives, gaudir del moment... Tot això només pot fer-ho la consciència. I quan aprenem a fer-ho molts dels problemes desapareixen, aprenem a deixar de dedicar atenció a tot allò que no desitgem i no volem. Aprenem a no donar-nos tanta importància a nosaltres mateixos perquè la consciència, com deia Schopenhauer, és part del gran tot de l’Univers.
Us semblarà mentida, però així em vaig curar de la distonia i vaig poder tornar a fer música després de quatre anys de descontrol motor als dits...
Bon viatge, amic. I gràcies per tanta saviesa.
