De la mateixa manera que passa en l’agricultura, quan arriben mesures mediambientals el sector pesquer s’aixeca. Normal, la seva situació crítica no pot suportar més pressions. Però per què no busquem les raons estructurals que fan que sigui quasi impossible viure del primer sector?
A la pesca tradicional i artesanal un dels problemes que més l’afecta és la convivència amb les granges industrials de peixos. Des de l’any 2000 fins ara la producció en gàbies –una imitació de l’engreix d’animals estabulats– s’ha triplicat, i a escala mundial el consum dels seus productes ja supera els de la pesca. Les xifres estatals confirmen el que sabem en relació amb els nostres propis hàbits: el consum general de pesca des de llavors ha caigut en un 42%, mentre que, per exemple, el consum d’un dels peixos d’engreix per excel·lència, el salmó, ha crescut en el mateix període un 83%.
Com sabem, els peixos grossos mengen peixos petits: cada any, 12 milions de tones de peixos silvestres (i comestibles), l’equivalent al 15% de les captures mundials, ja són destinades a convertir-se en pinsos per a aquests peixos en captivitat, segons explica l’article de GRAIN "La resistència contra la aqüicultura industrial". Com confirmen els últims estudis, parlem d’un greu malbaratament perquè per produir un quilo de salmó es requereixen sis quilos de peixos silvestres. I les emissions de gasos d'efecte hivernacle també augmenten: “un quilo de salmó industrial genera, almenys, 15 vegades més emissions que un quilo dels peixos silvestres que consumeix”.
Igual que en la carn industrial, la producció de peix d’engreix està concentrada en mans de molt poques multinacionals –en el cas del salmó, 10 corporacions controlen la meitat de la producció mundial– que centren el seu negoci a abastir a les consumidores amb més capacitat adquisitiva. I com a corporacions globals, els seus tentacles arriben molt lluny. Les empreses noruegues, primeres en el rànquing, s’aprofiten del seu poder i dels suports polítics per operar a Xile, l’Argentina, Namíbia, Sud-àfrica i altres països del sud global.
Per això, el novembre passat, a la 8a assemblea general del Foro Mundial de Pueblos Pescadores (WFPP) celebrada al Brasil –com La Via Campesina per a la pagesia que agrupa organitzacions de la pesca a petita escala–, va deixar clara la seva postura davant l’aqüicultura industrial: “NO és el mateix que la pesca; és privatització, gàbies i destrucció dels nostres territoris; és despullar els pobles pescadors de les terres i aigües; és contaminar l'aigua i els ecosistemes costaners amb productes químics perillosos; és impulsar l'acaparament de les mars i la crisi climàtica”.
És necessari que es prenguin mesures per a una pesca sostenible, però la principal –protegir la pesca artesanal posant fre a la pesca industrial i a aquesta aqüicultura globalitzada– no és a les agendes polítiques, sempre tan respectuoses amb el poder corporatiu. Ens porten cap a un futur en què només menjarem panga.
