Menjar fusters
En un poble de tres mil habitants aquest any pleguen els dos fusters que quedaven. S’ha acabat. No n’hi haurà més. Els paletes, lampistes, pagesos, modistes... esperen tanda. O ja són al taüt tancant caixa. Passa a tots els pobles. Darrere seu: res. Això ningú ho vol veure. Vivim com si no passés res. I passa tot.
No passa res. Neixen nous empresaris. Apareix un fuster, electricista, mecànic muntant una empresa. Van venir de l’est o el sud. I s’enlairen com a homes d’empresa davant el desert. Munten una empresa que et fa una porta, t’enllustra un cassigall o bé t’abilla el cel. El nou petit empresariat català és aquest. Aquell immigrant que va venir de fora i fa anys que fa de paleta ara es posa el casc d’empresari. Deixa la paleta i agafa el martell per fer pressupostos i gestionar el caos. El canvi és aquest. De la suor de la bastida a la suor del despatx. Fora i dins estan donant resposta a les necessitats de la Catalunya real.
Mentre, a la Catalunya irreal, allò que en diem autòctons, filosofen sobre el ser i no ser del bestiari carnal d’un enciam lisèrgic, o sobre qualsevol cosa improductiva, infèrtil, que no serveix per a res. Aquí i a Plutó de Dalt. Se’ls fotran vius. Cal dir al pa pa i al vi vi: hi ha generacions d’autòctons que no faran res, bé, alguns ja no fan res. Hi ha engany i autoengany com una droga socialitzada. Però hi ha més coses lligades en aquest cordill de paquet de postguerra que s’esfilagarsa.
No s’ha volgut veure. No es vol veure. I ara, alguns se sorprenen del que tothom pot veure des de fa anys i panys i sense guanys. Els autòctons han abandonat els carrers, les places, les venes humanes de molts pobles. Els nens ja no juguen. No es passeja. No s’hi fa vida. La vida la fan dins de casa. Tancats, en un altre taüt. Passant el rosari amb l’aire condicionat o fent ouija amb el mòbil. Mentrestant, a les artèries de ciment, que assenyalen l’estat d’ànim que és un poble, és ple de sang viva de fills i joves i grans dels, com en diem... no autòctons? Però no s'hi parla català.
La llengua s’esfuma de l’aire de molts pobles. Com les escombrades d’aquelles escombres als carrers davant de les cases. I, mentre, hem d’aguantar el que ens diuen que això no és així, que si l’escola, la peixera o el globus aerostàtic, d’aquest univers paral·lel irreal que farà tesis doctorals el 2125 per explicar La convivència de les llengües als carrers dels pobles catalans no metropolitans. Estudi de cas a l’hora d’esmorzar (2002-2003). Hem d’aguantar tota aquesta sobredosi de tabarra il·lusòria, de murga estèril. De no saber res, ni voler-ho. Un país segrestat, governat pels estereotips i el no viatjar... per Catalunya. I, sobretot, un país tip.
El que hi ha als carrers, botigues, la troposfera o als formiguers catalans és una situació de gana, de fam. Uns tenen voracitat. No només per tenir feina, entrellucar un demà, sinó per fer valer una cultura, també unes llengües: un jo que pot ser jo ja en qualsevol lloc del món. Per això surt al carrer a cridar-ho, perquè es vegi. I tancats a la carmanyola de l’existència uns catalans desmenjats, farts, malganosos. Fent una mala digestió de tot amb l’únic so de la panxa, no d’una llengua i una cultura mil·lenària. Això es veu, se sent, se sap. Lluita? Tota. Guerra? Tota. Era la cultura, és la cultura. Ho sabíem. I acabarà guanyant i perdent una cultura. La gana i les ganes. Perquè una cultura no és només fer un llibre, és també una manera de viure a la terra i al cel. Als carrers, als pobles, al paisatge. Però ja ni això es pot dir. Perquè fins i tot hem perdut les paraules, les frases fetes: clar i català, les coses tal com són. Cantar-les clares. O com sempre sentia dir a casa: dient les veritats, es perden les amistats.