Qui es menja el crèdit? (i 2)
Resumeixo l'article de la setmana passada. Deia que els espanyols devem als bancs l'equivalent al 170% del PIB (1,82 bilions d'euros). També explicava que, com que els bancs espanyols no tenien prou diners per donar-nos aquests préstecs, s'havien endeutat demanant, a la vegada, diners a altres bancs estrangers. Quants? Doncs uns 0,92 bilions d'euros, l'equivalent al 90% del PIB espanyol. Resum: a Espanya el que està endeutat no és tant l'estat, com la població: particulars i empreses (inclosos els bancs). El mateix dia que va aparèixer el meu article, el comissari europeu d'Economia (Olli Rehn) urgia a les autoritats espanyoles que duguessin a terme, d'una vegada, les reformes que els sistema financer espanyol requereix. I el senyor Trichet, que va passar per Madrid expressament, també ho va demanar.
El govern britànic va crear fa uns anys una comissió presidida per Sir John Vickers perquè estudiés i dictaminés les reformes que calia fer al sistema bancari britànic. Les seves recomanacions han estat contestades pels grans bancs britànics: l'HSBC i el Barclays han amenaçat d'abandonar el Regne Unit com a seu de les seves oficines centrals. La comissió Vickers no ha agradat els poderosos. És aquesta una imatge per a nosaltres insòlita. Els bancs britànics enfrontats amb un govern conservador-liberal com a conseqüència de les reformes i regulacions que els vol imposar.
Aquí el panorama és molt diferent. El sistema bancari espanyol és el pitjor posicionat de tot Europa, i els governs espanyol i autonòmics (els últims, pel que fa a les caixes d'estalvi) xerren i xerren, però el món observa, impotent, com les reformes espanyoles no arriben mai. La pregunta és: per què? El que és cert és que la situació bancària espanyola és molt delicada -única i molt difícil de resoldre- però sembla com si els governs esperessin que la banca espanyola arreglés els seus problemes ella mateixa. Que s'autorregulés. Com si es tractés d'un afer intern, en què només pot intervenir l'estat per injectar-hi ajudes.
La meva percepció és que els bancs i caixes espanyoles són ingovernables perquè les autoritats espanyoles (central i autonòmiques) no són lliures d'actuar com ho han fet altres governs del món. La raó és tan endimoniada com evident: els partits polítics espanyols (i, en conseqüència, els nostres governants) deuen préstecs a les entitats financeres. Estan, mai millor dit, hipotecats. No tenen les mans lliures per prendre les decisions que el sistema financer espanyol requereix en benefici de tots, i no només dels banquers. Sobre aquest afer hi ha poca informació -la censura és evident-, però el diari Expansión publicava el 26 d'abril una notícia en què explicava que els partits polítics deuen, només a les caixes d'estalvi, més de 86 milions d'euros. De la resta de deutes amb la resta de la banca, ja els ho dic, l'opacitat és total. La conclusió: ningú és lliure d'imposar res a algú altre al qual deu tants diners.
I aquesta percepció no és una paranoia. L'1 d'abril, el Consell d'Europa va publicar les terceres conclusions de l'informe GRECO (Grup d'Estats Contra la Corrupció). En l'informe anterior, GRECO havia fet 15 recomanacions a Espanya. A l'informe d'enguany GRECO confirma que gairebé totes s'han implementat de manera total o parcial. Però n'hi ha tres sobre les quals no s'ha fet absolutament res. Totes tres, curiosament, afecten el finançament dels partits polítics. Les recomanacions que no s'han seguit són: en primer lloc, garantir que els préstecs bancaris als partits no siguin armes de pressió per afavorir legislativament el sector financer; en segon lloc, que els ajuntaments no s'utilitzin per finançar partits; i en tercer lloc, que els partits passin auditories econòmiques i financeres externes independents.
Podem concloure, doncs, que tenim, des de fa anys, un problema greu amb el finançament dels partits polítics. Però ara coincideix amb una situació que probablement és la més delicada que hem patit des de la mort d'en Franco. Molt del que s'ha guanyat en convergència econòmica amb Europa pot anar-se'n en orris. Dècades d'esforç i de diners. I, precisament ara, quan es necessiten els governants més independents, els més forts, aquells que, segons Newton, haurien de fer-nos veure-hi més lluny sobre les seves espatlles de gegants, ara que necessitem aquests polítics excepcionals, dic, ens trobem amb uns polítics que són febles. Perquè no són lliures. Són esclaus de servituds allunyades de l'interès públic.
Els partits polítics s'han finançat irregularment. Han estat víctimes, més que culpables, d'una llei mal feta. Podem fer-ne tabula rasa . Ens apuntem a practicar l'amnèsia. Però, senyors polítics, arreglin-ho d'una vegada. Perquè són vostès els únics que poden desembussar el tema. Prenguin nota de les manifestacions que comencen a tenir lloc. Mirin-se a vostès mateixos i recordin l'Argentina, per no oblidar mai que la mala qualitat d'una classe política pot enfonsar un país sencer.
