A vegades em sorprenc a mi mateixa recordant una frase que va dir algú en algun moment donat sense que ningú li donés gaire importància. Acostumen a ser frases banals, fruit d'un comentari que podria perfectament passar desapercebut, però que per un motiu o altre em queden gravades al cap. Aquest tipus de memòria selectiva no només la tinc amb frases que diu la gent, també guardo imatges, moments i sensacions relacionats amb gent amb qui m'he creuat a la vida. Quan a vegades he comentat amb algú un fet que vam compartir i ell o ella no el recorda, sempre penso el mateix: quantes coses que jo he dit i que jo he fet només les recorden els altres?
Segurament moltes o, si més no, moltes més de les que jo pugui imaginar, i això em porta a una altra qüestió encara més inquietant: ¿podria construir la meva vida a base d'anar recopilant els records que els altres tenen de mi i del que he fet en els 35 anys que porto de vida? Segur que sí, segur que entre tots podrien explicar qui sóc jo sense necessitar per res els meus records.
Els meus pares segur que recorden mil anècdotes de quan era un bebè o una nena petita, la meva germana podria explicar mil situacions que hem viscut juntes, els meus companys d'escola segur que tenen uns records que jo no tinc del nostre pas per les aules. El mateix passaria amb aquells amb qui vaig anar a la facultat, de viatge o a la feina. I a la inversa igual: segur que jo, amb tot el que recordo dels altres, podria ajudar a reconstruir tota una vida.
Trobo fascinant que la nostra vida no sigui només nostra. Que el nostre relat inclogui, sempre i de forma absoluta, els altres. Però ara tinc una nova pregunta: ¿aleshores qui sóc jo: qui jo recordo o qui descriuen els altres? Potser totes dues, o potser cap.