La memòria de les noves generacions

La nostra història són totes aquelles escenes colpidores que preservem als indrets de la memòria. Algunes d’elles romanen un temps ocultes i tan sols preguen un lleuger maldecap perquè els siguin obertes les portes de l’amagatall. A voltes, emperò –com ens va demostrar Proust–, no és necessària ni una engruna de dolor per tal de sacsejar-nos les notes de la biografia. N’hi ha prou amb el tast d’una magdalena per remembrar tota una vida. Tanmateix, la memòria és capritxosa, perquè hi ha records que s’obstinen en no ser reviscuts ni una sola vegada i moren, insignificants, després de ser apilonats a les cavernes de l’inconegut. Alguns d’ells, fins i tot, mai arriben a gravar-se. Aquesta deixadesa permet que no farcim de brossa el cervell, de la mateixa manera que l’oblit sovint ens protegeix del patiment. Sigui com sigui, la ductilitat de la memòria és meravellosa. Els records no són meres imatges perfilades amb tinta perenne, sinó que poden ser remodelats mitjançant les noves interpretacions que la nostra sapiència, que per fortuna creix amb el pas dels anys, ens concedeix. És ben sabut per tothom que una experiència viscuda pot turmentar-nos durant molt de temps, però que també pot deixar de foradar-nos el cor quan som capaços de transformar la concepció que tenim d’ella. 

De totes maneres, sento que només vagarejo pels camins romàntics de la nostàlgia, perquè la memòria de les noves generacions no té res a veure amb la literatura ni amb el giravoltar dels meus avantpassats pels objectes que atresoraven. Avui en dia les imatges –les fotografies, les pel·lícules casolanes...– no només han permès que fixem allò que volem recordar d’una experiència immediata, sinó que d’alguna manera substitueixen tot allò viscut en aquell moment, perquè a voltes una instantània presa té molta més força que el conjunt d’impressions sensibles que els ulls i el pensament hagin pogut arreplegar. Un exemple clar són els records que conservo dels viatges que he fet acompanyada de la càmera. Quan penso en aquell febrer de fa uns quants anys que vaig trepitjar Lanzarote, tot i que, evidentment, disposo de sensacions que s’escapen de la meva voluntat d’emmagatzemar allò que volia que fos recordat, sovint la meva cavil·lació s’atura a les fotografies que vaig disparar i al conjunt d’anècdotes que s’hi associen. La meva voluntat de retentiva i la meva clara intenció de caçar totes aquelles vivències que no volia oblidar, es converteixen en un captiveri, perquè esborren la resta d’experiències que podrien haver conformat la meva identitat i que, malauradament, ja no hi són. A voltes temo, fins i tot, que en el meu afany de possessió, no caminés per aquella illa amb els ulls ben oberts, disposada a absorbir tots els objectes que se’m presentaven, sinó amb els ulls ben petits, tot cercant, inconscientment, només aquelles coses que considerava idònies per a la narració posterior de la meva vida. Les càmeres digitals, a diferència de les analògiques, m’autoritzen a escollir la fotografia més bonica, que, per descomptat, es sotmet als cànons de bellesa de l’època. Ja no és suficient la capacitat d’elecció del moment que vull petrificar. Ara també puc escollir quina és la imatge que romandrà de les milers que n’he extret del moment que he triat. ¿Qui voldria que persistís a la seva memòria la captura d’un ocàs massa lluminós si, segons més tard, quan el Sol s’atansa a les ones, el fil de llum que impregna l’aigua brilla amb una intensitat insòlita? ¿Qui voldria desar un retrat que no li agrada de la seva joventut, capturat d’amagat en una festa nocturna, si en té un altre que coincideix amb els seus criteris d’encant i harmonia? 

Aquesta obsessió pel domini de la pròpia història s’accentua a les xarxes socials, on la imatge -en vocables benjamians- s’ha desposseït del seu valor de culte, que tenia un caire més privat, i ha adquirit el valor de l’exhibició. Ara tothom pot mostrar les fotografies o films que han conformat la seva identitat amb el perill, és clar, que ells mateixos es creguin l’artificialitat d’aquesta nova vida. Ingrid Guardiola, a l’Ull i la navalla (Arcàdia), ens convida a adonar-nos que, a més a més, la majoria d’aquestes imatges han estat creades a partir del coneixement de la seva posterior projecció i, per tant, condicionades ja en el moment de ser concebudes. Una pàgina més tard afegeix que "el subjecte-imatge del jo neoliberal entén la celebritat i la fama com una experiència vital normalitzada i, per tant, autoconcebre’s com un fetitxe és una possibilitat voluntària i necessària". ¿És probable que la narració de la nostra vida deixi d’adquirir sentit si no és compartida per la mirada de l’altre?