Memòria i paradís de Jaume Cabré
La plaça Major de Tona. Sol i ombra. Les terrasses d’El Racó i de L’Orient. El “raro” de Vic i els Autos Roqueta que porten les famílies d’estiuejants des de l’estació del tren de Balenyà. Els baguls i maletes per passar l’estiu els han facturat directament amb el camió del Codinachs.
La família Cabré, amb els pares, cinc fills i la minyona, arriben carregats. Hi passaran tres mesos, de Sant Joan a la Mercè, i cal estar proveïts. Però si hi ha cap imprevist sempre es pot anar a Can Bergadà, que tenen de tot: espardenyes de vetes, colònies i sabons, roba de llit, tovalloles, joguines, productes de merceria i fins i tot idees per fer un regal de compromís.
“Sense mirar-me, només va dir: porta’ls algun detall. Com ara què? No ho sé, un detall, tu mateix. I el primer dia de ser a Tona, amb les mans a les butxaques, me’n vaig anar al poble a buscar un detall a Can Berdagué. I en arribar a la plaça Major la vaig veure asseguda a les taules del Racó, prenent-se una orxata i mirant-me somrient, com si m’estigués esperant.” A Tona, l’Adrià Ardèvol, protagonista de Jo confesso, hi troba oxigen, i hi viu un dels episodis intrigants de la novel·la. Per a en Jaume Cabré, Tona és “el poble més bonic del món”, l’Arcàdia, un paradís a ulls d’un nen que hi estiueja des que és un nadó fins als setze anys. Els jocs i les entremaliadures passen entre la caseta del carrer de Sant Andreu, l’era de Can Casic i el jardí de Can Cascante. Les excursions al Castell i al santuari de Lourdes, els passejos a la Suïssa i a la font del Ferro i les anades al Balneari Roqueta, a prendre les aigües sulfuroses, omplen les tardes d’estiu.(...)
Aquest article –que encara no ha acabat– el vaig escriure el 2018 per encàrrec d’Òmnium Cultural. Es complien 50 anys dels Premis d’Honor de les Lletres Catalanes i Òmnium volia recollir en un llibre l’esperit i la tasca ingent de cadascun dels premiats: lingüistes, historiadors, geògrafs, pedagogues, escriptores, editors, filòsofs, dramaturgs… de Pau Vila a Mercè Rodoreda; d’Estellés a Montserrat Abelló; de Teresa Pàmies a Quim Monzó. Exemples extraordinaris de compromís amb la llengua, amb la cultura i també amb els llocs que s’estimaven. A mi em va tocar aquesta part: escriure sobre els espais d’infantesa i adolescència, sobre els racons que havien inspirat la seva obra, els seus anhels i les seves dèries. Va ser un regal que em va ocupar més de mig any. D’en Jaume Cabré sabia que havia passat tots els estius de la seva infantesa a Tona i que, tal com ell mateix reflecteix al Jo confesso, la seva família era clienta de Can Bergadà (Can Berdagué a la novel·la). Era una merceria de poble on, com a totes les merceries de poble en aquells temps, s’hi venia una mica de tot, i les clientes hi anaven sense pressa a passar la tarda i a xerrar amb qui hi hagués rere el taulell. I qui hi havia rere aquell taulell eren la meva àvia Hermínia; la meva mare, Juanita, i la meva tieta M. Teresa. Així que, per poder esbrinar alguna interioritat del nen Cabré vaig estirar el fil de la memòria familiar. Però, quan era a punt d’entregar el text que ja em reclamaven des d’Òmnium, vaig tenir un dubte existencial: I si a les meves fonts els falla la memòria? I si han confós algun detall? Així que, amb el deure periodístic de confirmar els fets, vaig escriure al mateix Cabré i li vaig fer arribar un esborrany d’aquell recopilatori de records apedaçats de la Tona dels anys 50. No van passar ni dues hores que ja tenia el seu correu de resposta. Frase a frase, em va anar puntualitzant –i aquí continua l’article–: “En la meva època no hi havia gelats (si més no, per a nosaltres); l'envelat era per als grans. La festa major, per a mi, eren sardanes, patates fregides, xurros, núvols, cavallets, anar a dormir més tard que de costum i para de comptar; al Balneari Roquetes era on, de ben petits, hi anàvem, a prendre aigua podrida. El balneari Codina, a dalt a prop del camp de futbol, era per als rics. Recordo perfectament la merceria. Lamento haver equivocat el nom a la novel·la. Hi compràvem els regals de Sant Jaume (per a mi), i per l'endemà, per Santa Anna (per a la meva germana gran). Érem "estiuejants", però el fet de viure a tocar del carrer Major ens feia molt visibles a les botigues i quan baixàvem amb bicicleta (prestada: mai no en vam tenir de pròpia) pel carrer Major o pel carrer de Sant Andreu des de l'església, o des de les monges. I aquí ve la cirereta que em va prestar Jaume Cabré per cloure l’article i el record dels seus estius d’infantesa: “Allò que ens feia ràbia a tots els germans era que els tonencs, quan s'acostava la Mercè, sempre deien: "Què? A punt de marxa?". La canalla no ho podíem sofrir. Per nosaltres era que ens recordaven que ells es quedaven al paradís i nosaltres havíem de tornar a l'infern dels tramvies i els taxis grocs i negres.”
Ara que s’ha fet públic que Jaume Cabré pateix Alzheimer, i que llegirem i sentirem molt a parlar de la seva obra (molt recomanable el documental La música de les paraules d’Antoni Verdaguer, disponible a Filmin) volia celebrar i compartir aquest paradís que és la memòria d’infantesa de Jaume Cabré i, a través d’aquesta petita anècdota, de tot allò que ens configura la vida.
El llibre Tot un honor. 50 anys del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (Galàxia Gutenberg 2018) encara es pot trobar a la web d’Òmnium i en llibreries i biblioteques de Catalunya.
