Memòria històrica: és l’hora ja dels arxius?

El dijous 9 de juny va ser el Dia Internacional dels Arxius, i vaig recordar que fa unes setmanes Marina Garcés es preguntava a l’ARA què se n’havia fet de les pancartes del 15-M. A partir de la consulta a Princeton d’unes capses amb materials d’aquest moviment, reflexionava sobre la construcció de la memòria i el fet que havíem deixat de percebre “de quins documents i de quants oblits està feta i quines mans i quines ments intervenen en la seva elaboració”. Conscient o no, tocava alguns punts clau de l’arxivística, com el principi de provinença, l’avaluació documental o la política d’adquisicions. És bo que els intel·lectuals alertin sobre la funció dels arxius quan des de diverses institucions, el cas de l’Ajuntament de Barcelona és prou conegut, s’ha reprès l’elaboració de plans de memòria històrica i, en especial, la dels grups subalterns. Ara bé, seguint el fil de Garcés, quines lliçons ens ofereix la perspectiva arxivística?

Fa més d’un segle que els fons documentals són tractats científicament i, com a mínim, les mans i les ments que hi intervenen porten seixanta anys teoritzant i posant en pràctica mètodes sobre els valors (administratiu, legal, social, polític, etc.) de la documentació per definir què cal i què no cal conservar i sobre la seva vinculació amb la construcció de memòries públiques. Per tradició, aquest utillatge conceptual s’ha centrat en institucions formals. Des de fa una quinzena d’anys, però, hi ha una atenció creixent pels arxius independents i comunitaris (AIC), és a dir, aquells arxius generats i gestionats per una comunitat (definida per localitat, ètnia, fe, gènere, treball, ideologia o combinant alguns d’aquests criteris) amb l’objectiu de documentar la seva pròpia història i valors. Aquest seria el cas del moviment 15-M que citava Garcés. A Catalunya, comptem amb el modèlic tractament, fet per l’Arxiu de Terrassa, que ha permès la consulta online del fons #AcampadaTRS a través d’Arxius en Línia. Però el valor dels AIC és la seva situació al marge del sistema arxivístic institucional. A Barcelona, per citar-ne alguns, hi trobem des de la fi dels setanta els Arxius Històrics del Poblenou i de Roquetes, l’Ateneu Enciclopèdic Popular o el Centre de Documentació del Casal Lambda, i altres de més recents com #AcampadaBCN o el centre de documentació de moviments socials La Ciutat Invisible.

Els AIC responen a la necessitat de crear un cos coherent de materials per evidenciar l’experiència, sovint marginalitzada per la memòria oficial, dels seus productors. Són fruit d’una clara consciència arxivística vinculada a un acte crític de reflexió cívica i política: tenir cura dels documents és tenir cura dels drets i deures d’aquells que els produeixen. Classificar i descriure el propi fons és un exercici d’empoderament individual i comú alhora.

Als països on s’ha entès aquesta funció social dels arxius, s’han desenvolupat polítiques específiques de foment i col·laboració entre l’estructura arxivística i els AIC. Hi ha tres principis fonamentals per dotar-les d’un impacte perdurable, més enllà dels canvis de govern: les comunitats han de gestionar i custodiar els seus propis arxius; han de participar també en l’avaluació dels fons dels arxius públics; i l’arxiver, com a professional nodal entre administració i comunitat, ha de saber transformar la seva expertesa en mecanisme d’acompanyament i confiança. Així, els arxius deixen de ser un objecte passiu per convertir-se en agents actius de la democratització del patrimoni documental, impedint que es perpetuïn els silencis tradicionals, i de l’acceptació política dels seus productors, vinculant les lluites de justícia social i igualtat del passat amb les del present. Els arxius, doncs, transcendeixen la memòria històrica i s’ocupen de la rendició de comptes històrica: dotar de context i autenticitat la documentació que, a l’abast de la ciutadania, permetrà contrastar les diverses narratives que en una societat madura i democràtica es generin sobre el passat.

De relacions puntuals entre els AIC i les institucions ja n’hi ha hagut, però és l’hora de dissenyar polítiques arxivístiques específiques també dins els plans generals de memòria històrica. En àmbit català, el Consell Nacional d’Arxius i Gestió Documental ha de fixar les línies mestres, en coordinació amb el Memorial Democràtic: projectes de diagnosi i recerca arxivística que vinculin acadèmia, professionals i activistes; guies adaptades de classificació, descripció i preservació de fons; subvencions per a tractament i digitalització; etc. En àmbit local, els arxius municipals han de tenir l’autoritat per travar aliances amb els AIC i assegurar que els seus fons completin el conjunt del patrimoni documental local, tot mantenint la seva autonomia.