Avui és 18 de juliol, aniversari del cop d'estat que va iniciar una guerra. Una guerra entre germans resultat de la sang calenta dels espanyols; un enfrontament fratricida resultat d'una personalitat nacional encesa; el duel a garrotades de Goya com a metàfora visual del caràcter espanyol; una societat polaritzada i crispada que caminava cap al desastre; La vaquilla morta de Berlanga; el pasdoble dels Soldats de Salamina de Javier Cercas; libertad, libertad, sin ira libertad; la Transició que va tancar les ferides del passat; milions d'espanyols corrent davant dels grisos; Almodóvar ballant Gran Ganga amb McNamara; el pare i la mare llegint El País i tu llegint El Pequeño País mentre esperaves els Jocs Olímpics de Barcelona i l'Expo de Sevilla... Perdonin la sorna, però aquesta successió d'imatges que els proposo són retalls del relat memorialístic sobre la història recent d'Espanya. I no és un relat qualsevol. Podríem dir que és el relat hegemònic.
La nostra guerra va tenir totes les complexitats i matisos propis d'un conflicte bèl·lic, una notable dimensió internacional, característiques ideològiques que l'emmarquen en l'auge dels feixismes i dels fronts populars antifeixistes. Però, bàsicament, va ser una guerra de classe que va enfrontar el bloc de poder oligàrquic espanyol contra una cosa que mai no va arribar a ser un bloc de poder, però que va ser prou perquè les classes dominants i l'Església espanyola abracessin el feixisme.
Què és un bloc de poder? La noció de bloc de poder la va desenvolupar Manuel Tuñón de Lara a partir de les nocions de “bloc hegemònic” i “bloc històric” que van posar en voga Poulantzas i els marxistes italians. Un bloc de poder és més que una aliança, és el poder d'actuació concertat de les elits econòmiques, periodístiques, polítiques, funcionarials, militars... que tenen la capacitat per dirigir l'estat per sobre fins i tot de la legalitat formal del mateix estat. És difícil trobar una manera millor de definir les oligarquies espanyoles d'ahir... i d'avui.
El bàndol perdedor era bàsicament l'Espanya popular i urbana, les organitzacions sindicals i partidàries de la classe obrera, els republicans de classe mitjana, el més avançat de la intel·lectualitat, el catalanisme d'esquerres, les primeres feministes espanyoles, fins i tot el nacionalisme basc. Parlem de sectors socials importants però que mai van arribar a ser un bloc de poder, ni tan sols el 1931, ni tan sols amb la victòria del Front Popular, ni tan sols amb els governs d'Azaña en la guerra, ni tan sols amb Negrín i els comunistes implementant la política pragmàtica de l'estat republicà en guerra. No obstant, aquesta altra Espanya feia prou por al bloc de poder per donar un cop i organitzar una guerra i una repressió dirigides a l'extermini. I la veritat és que van exterminar bona part del millor d'aquella Espanya.
Per què els explico això? Què té a veure això amb el nostre present i el nostre futur? ¿Té res a veure això amb la nova llei de memòria i les seves mancances? Ai, amics...
A propòsit del Ferrerasgate, Raúl Sánchez Cedillo raonava així a El Salto: "Si alguna cosa em recorden les veus omnipresents de Villarejo i els seus sequaços, comandaments policials, periodistes, polítics, és una Espanya invariant, que es remunta com a mínim a la Restauració canovista. Allò valleinclanesc no ha canviat, la idea i la pràctica patrimonials de l'estat espanyol no han fet més que augmentar, llevat del parèntesi de la Segona República i després de la Transició, amb l'inevitable repartiment patrimonial, desigual i inestable, que estructura el règim autonòmic de l'Estat, sempre en crisi. Són les veus vulgars, barroeres, grolleres, sòrdides, confiades, que en cadascuna de les seves inflexions, timbres, deixos, estils i idiolectes condensen centenars de milers de pàgines sobre la naturalesa de la forma d'estat espanyola. Villarejo ja és, però ho serà més amb el temps, un signe condensador, un epítom d'una democràcia concedida, garantista els dilluns i autoritària la resta de la setmana, modernitzadora a tota hora però fundada en el privilegi de classe i religiós en l'educació, que no va superar mai l'impacte del neoliberalisme sobre el sistema de pesos i contrapesos que hauria pogut servir per estirar una interpretació més progressiva de la Constitució. En aquesta mesura, i a fortiori, la figura de Villarejo és la prova de càrrec contra la il·lusió eurocomunista i socialdemòcrata d'una interpretació garantista, laborista i socialitzant de la carta magna".
El que escriu amb esmolada intel·ligència Raúl Sánchez també és un relat sobre la memòria i, a diferència dels relats hegemònics, té qualitat intel·lectual i descriptiva. A més és una lliçó magistral a l'esquerra que encara es creu que es pot superar el règim del 78 des del relat socialdemòcrata de la memòria.
Si en alguna cosa la va encertar Podem va ser en fer un relat memorialista precisament a l'assenyalar amb voluntat de ruptura el bloc de poder. Els va anomenar casta desafiant el relat del consens en què continua descansant avui el poder oligàrquic del bloc de poder espanyol. Recordin com va molestar aquell relat a molts sectors de l'esquerra que avui segueixen volent desempallegar-se'n malgrat que la merda de les clavegueres surt a borbolls aquests dies. Fa 8 anys el bloc de poder espanyol es va conjurar per exterminar, encara que en aquesta ocasió per mitjans menys cruents, l'altra Espanya que aquesta vegada eren Podem i els independentistes. Però no està escrit que ho aconsegueixin sempre; les societats mediatitzades de vegades tenen curtcircuits.
