La memòria del franquisme
Durant la primera quinzena d’agost vaig tornar a viatjar per una bona part del nord d’Itàlia. El que colpeix més d’aquell territori, a banda de la bellesa de les seves ciutats -Gènova, Bolonya, Pàdua, Mòdena, Màntua, Ravenna, Parma, Cuneo-, és la multiplicació dels espais de memòria que hi podem trobar. Plaques, monuments, noms de places i carrers recorden alguns dels moments cabdals de la història italiana, des de la revolució del 48 i la lluita per la unificació, amb els seus herois de rigor (Mazzini, Garibaldi, Cavour), fins al combat i la resistència contra el feixisme i el nazisme. La primera notícia que vaig tenir sobre la polèmica de les estàtues del Born em va arribar mentre visitava, per pur atzar, un poble anomenat Borgo San Dalmazzo, que és a uns deu quilòmetres de Cuneo i que està situat al peu dels Alps. L’Oficina de Turisme em va informar que allà hi havia un espai de memòria dedicat a la Deportació. Hi vaig anar pensant que hi trobaria una simple làpida recordatòria, però el que vaig trobar va ser un gran memorial: en una estació ferroviària en desús i en una antiga via hi havia dos vagons en els quals van ser deportats a Auschwitz 349 jueus, el novembre del 1943. Eren jueus que havien fugit de diversos territoris ocupats pels nazis i que havien arribat a Borgo San Dalmazzo després d’una dura travessia pels Alps. Del total de deportats en van sobreviure nou. Davant d’aquell memorial tan impactant que recordava una de les grans tragèdies i infàmies del segle XX, vaig pensar que la polèmica de les estàtues -i vull dir que a mi personalment no m’agradarà gens trobar-les- era una tapadora que amagava una qüestió molt més de fons i molt més important: què cal fer amb el Born? Quina memòria reivindiquem? Segons Ricard Vinyes, la memòria és un “dret civil que l’administració ha de garantir i de regular perquè tots els que vulguin tenir accés a la construcció de la imatge del passat ho puguin fer, si volen” (ARA, 04/08/2016). Deixem-ho aquí.
No sé si les estàtues aportaran alguna cosa a l’exposició, però el que li han garantit segur és la publicitat. En tot cas, esperem que el seu relat respongui a les expectatives que ha aixecat. Em sembla que, per damunt de tot, el que ens ha d’interessar és veure -i poder jutjar- quina és la línia argumental de l’exposició, quin és el seu fil historiogràfic, com recorre els meandres de la memòria franquista i de la memòria antifranquista. El que cal és veure si posarà en primer pla el que va significar la sublevació, la guerra i la dictadura com a liquidació d’un projecte polític i cultural democràtic i emancipador d’homes i dones representat per la Segona República, amb totes les seves contradiccions i limitacions, quins van ser els costos humans, polítics i culturals de la victòria franquista, costos que encara estem pagant. La llei d’amnistia del 1977, el pacte de la Transició i la llei de la memòria històrica, aprovada el 2007, són sens dubte part d’aquests costos. I l’exposició ens haurà de mostrar en tota la seva diversitat i pluralitat la complexitat de la lluita antifranquista.
En el llibre La guerra y su sombra. La guerra civil española en la Europa del siglo XX (Crítica, 2013), la historiadora britànica Helen Graham escriu: “Encara que derrotat, [el Tercer Reich] va deixar una temible llavor, que el projecte polític i ideològic franquista ja havia incubat: la creença en la superioritat de les nacions homogènies, la creença en la superioritat d’una idea mestra de comunitat nacional, creença que va implicar l’exclusió de milions d’homes i dones, l’exclusió de tots els qui no encaixaven en aquesta idea de comunitat nacional, una idea que va comportar un atac militar i paramilitar contra la població civil. Aquesta exclusió només podia passar per la via d’una repressió sistemàtica i brutal, repressió ja posada en marxa durant la Guerra Civil a mesura que l’exèrcit franquista anava conquerint territoris”. Aquestes paraules ens expliquen la magnitud de la tragèdia que es va abatre sobre tots aquells homes i dones considerats infecciosos per a la salut del “cos nacional”, de manera que els camps de treball forçat, les presons, els assassinats extrajudicials, les depuracions de professionals (mestres, funcionaris), la misèria, la gana, la duresa de les condicions laborals de les classes populars van ser part essencial de l’existència dels derrotats fins ben entrats els anys cinquanta. I sense oblidar l’exili de milers de republicans després de la caiguda de Barcelona.
La dictadura franquista va ser fins al 1948, però, de fet, fins al 1956, una immensa màquina de terror. I, posteriorment, encara que de manera menys brutal, va continuar exercint formes repressives fins a la seva desaparició, el 1975. Esperem, tal com afirma Ricard Vinyes, que l’exposició serveixi perquè tots els ciutadans puguin decidir, sense intèrprets, si els és útil. I perquè permeti obrir un debat sense apriorismes ideològics sobre la memòria del franquisme i de l’antifranquisme. Sigui com sigui, la polèmica està servida.
