Memòria del cor

Entenc que uns i altres estan pel que estan. No és la primera vegada que em sento en minoria i, encara que no és agradable, ja hi estic acostumat. Escric en asturià, una llengua rara, que molt pocs llegeixen. I des que ho faig, fa quaranta anys, se m’ha desaconsellat fer-ho -fins i tot per la força-. Vaig anar trobant còmplices, altres que com jo escrivien en aquesta llengua meva tan balba, i en altres que gaudien de més bona salut, i aquí segueixo recitant-me a les nits de decepció aquell vers de Poe: “Tot el que vaig estimar, ho vaig estimar sol”. No entenc els moviments majoritaris, els que avancen cap al seu destí reduint la realitat a veritats simples, a eslògans, a reductes de sentit incontestables.

Parlant, la gent i les societats es desentenen de l’obligació ètica d’entendre’s; el diàleg és necessari, esclar, però tot té normes. És possible si s’ha sabut construir un discurs sobre l’Altre que ens abrigui. Admiro les societats que saben admirar; admiro les persones que admiren el geni i no l’envegen. Molt naïf, sens dubte, aquesta definició que dono: “Nació és aquella societat que ha après a admirar la societat que té al costat superant tant la seva inclinació al menyspreu com a l’enveja”.

John Dos Passos escrivia en les seves notes de la Guerra Civil Espanyola que la història d’Espanya no havia estat altra cosa que la lluita d’un poble contra un altre poble. Potser li havien explicat aquella frase del general Cabrera, el carlista del Maestrat, amb la qual arengava els seus soldats per envalentir-los abans de la batalla:

-Endavant, que són de regadiu! -cridava a aquelles esquifides ombres del XIX disposades a morir en l’escabetxina.

El fracàs de l’Espanya de la Transició és que no hem sigut capaços d’establir un discurs sobre l’Altre -i l’Altre pot ser la veïna del tercer- convincent. Mai he vist el president del govern espanyol felicitant-se pels progressos de l’euskera ni lamentar-se per les reculades preocupants del gallec; mai l’he vist felicitant-se per la imatge de modernització que Barcelona projectava d’Espanya sobre Europa ni tampoc, esclar, venint a acompanyar-nos als d’Astúries i Lleó en el nostre enterrament. Altres identitats, però, sí que van ser reconegudes, no sense l’acèrrima oposició dels que no disposaven de prou regadiu cerebral.

La democràcia l’any 78, ¿ho recorden?, era un camí pel qual vam prometre’ns conduir cap a l’emancipació. La correlació de forces en la societat donava per al que donava, i des de llavors, amb processos a vegades molt difícils, es van aconseguir coses impensables; però no va ser possible -ara n’explicaré el motiu, segons el meu entendre- construir aquest discurs sobre l’Altre en el qual les nacions històricament constituents de l’Estat -és una altra forma de veure-ho- no adoptessin aquest paper mongívol de qui exposa nafres -oh modernitat- perquè li donin tiretes.

Al món hi ha entre 4.000 i 6.000 llengües diferents. ¿Seria políticament desitjable que existissin tants estats com societats nacionals? De l’Estat en depenen moltes coses essencials: la Seguretat Social, l’educació, l’exèrcit, la confecció i el manteniment d’infraestructures essencials... Amb els diners dels impostos de tots els ciutadans s’han pagat les televisions públiques, per exemple, i jo ara puc veure TV3 des d’Astúries cada vegada que vull.

L’absència d’un discurs sobre l’Altre -aquesta és la veritable tragèdia d’Espanya- no permet veure, a uns i altres, les bondats d’un procés històric que va poder i potser encara pot concloure d’una altra manera. L’estat espanyol va poder ser, a punt va estar de ser-ho, una llavor fèrtil del que podia haver estat Europa. Va faltar ambició i sensibilitat. Sé que molts em titllaran d’idealista impenitent. M’encongeixo d’espatlles: sé que la identitat no és una elecció sinó una acumulació de destins.

Em sento en minoria però no sol. A l’ombra imperfecta de Pi i Margall, segueixo pensant que és possible una Espanya policèntrica i operativa a l’hora de salvaguardar les llibertats dels seus ciutadans. Una Espanya que no es mofa de si mateixa corrompent i menyspreant el veí o en el pitjor dels casos sentint enveja d’ell.

Francesc Orteu, el meu editor de Rata, em preguntava com seria possible realitzar aquesta idea. I jo li vaig contestar que la deslleialtat més gran cap a l’Estat no s’havia comès el 27d’octubre del 2017, quan es va proclamar d’una manera des del meu punt de vista testimonial la República Catalana, sinó quan els diversos governs del PP van decidir convertir Madrid -la ciutat dels molts governs- en un paradís fiscal quan les seves forces econòmiques ja doblegaven les de Barcelona. És el que tenen els nacionalismes més poderosos: sempre poden ser més deslleials que qualsevol per molt que aquest qualsevol s’hi entesti.

Mentrestant, Espanya es buida de gent, de diners i d’esperances. Li deia a Orteu, telefònicament, que un estat policèntric solucionaria tots aquests problemes. Li vaig dir:

-Mira, Orteu, la capital de l’Estat a Lleó, que el nord-oest de la Península es mor. La Casa del Rei a Madrid, segons el seu costum. El Senat, a Barcelona.

-I el Tribunal Constitucional? -va preguntar.

-A l’illa d’El Hierro? -vaig aventurar, i vaig raonar-: qui aprèn a avorrir-se és una mica menys burro.