La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha escenificat la contradicció de les dretes europees liberals o centristes amb relació a l'extrema dreta. En pocs dies ha passat d'enfrontar-se amb duresa al primer ministre d'Hongria, Viktor Orbán (que ocupa ara la presidència de torn de la Unió Europea), per les seves idees sobre la immigració, a aplaudir la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, per la decisió de tancar refugiats i immigrants il·legals en camps de deportació fora de la UE. Von der Leyen defensa l'acord que ha establert el govern italià amb Albània segons el qual aquest darrer país construeix i gestiona els camps d'immigrants a canvi de grans quantitats de diners pagats pels italians. A Von der Leyen aquesta mesura li sembla digna de ser imitada i implementada com a política comuna a tots els països de la UE, i així ho va proposar en una carta tramesa a tots els líders europeus que participen en la cimera d'aquests dies a Brussel·les.
Von der Leyen obvia que fa molt de temps que la UE ja paga països externs, com Turquia o Líbia, perquè li facin la feina bruta (molt bruta) amb les pasteres que s'aventuren per les diferents rutes de la immigració il·legal que hi ha al Mediterrani. Ara bé, la mesura del govern Meloni no és gens diferent de la postura d'Orbán, que en el seu discurs de fa uns dies davant del Parlament Europeu proposava la creació de “punts externs” a l'àrea de la Unió, on siguin examinats “cas per cas” els immigrants que hi siguin detinguts. Per què, doncs, Von der Leyen censura les paraules d'Orbán i aplaudeix les decisions de Meloni, fins al punt de considerar-les idònies per al conjunt del bloc europeu?
La resposta és senzilla: perquè Meloni representa el perfil d'interlocutor que la dreta europea –com la que representa Von der Leyen– necessitava per blanquejar l'extrema dreta i arribar-hi a acords. Les extremes dretes cerquen (i obtenen) cada dia més legitimació, i les dretes tradicionals s'adonen que les necessiten, o les necessitaran aviat, per acordar polítiques i construir majories de govern. La dreta espanyola, tal com li correspon per la seva tradició ideològica, ha estat de les que han fet més via a l'hora de sumar vots, escons i massa crítica entre el partit que representa el centre i el de l'extrema dreta. De fet, ja fa més d'un mes que Feijóo va córrer a Roma a fer-se la foto amb Meloni i a elogiar-la per les seves polítiques sobre immigració. Li havia arribat la bona nova: hi ha una extrema dreta amable amb qui la gent de bé ens podem entendre.
Orbán, amb els seus discursos virulents i les seves maneres grolleres, personifica bé l'extrema dreta, diguem-ne, de tota la vida. A més és favorable a Putin, i per tant no interessa gens ni mica. Meloni, en canvi, ha sabut suavitzar les arestes que es podien entravessar més als capitostos europeus, i ha sabut posar un llacet de falsa empatia al que no és més que un atac directe als drets humans fonamentals. En la línia dominant, precisament, dins d'Europa.
