Meloni i l'esquerra
Val més que ens acostumem al nom de Giorgia Meloni, líder del partit d'extrema dreta Germans d'Itàlia, perquè, si els sondejos l'encerten, és més que possible que el 25 de setembre (data de les eleccions italianes que es van haver de convocar a correcuita després de la caiguda de Mario Draghi dins el buit del nonsense) es converteixi en la nova primera ministra d'Itàlia. Existeix la possibilitat que els sondejos no l'encertin, i que aleshores el nou primer ministre italià sigui Matteo Salvini, amb la qual cosa estaríem igual. Tot indica, en resum, que Itàlia tindrà aviat un govern d'extrema dreta, cosa que per altra banda tampoc pot sorprendre gaire, o gens, atesa la força i la puixança que ja fa temps que exhibeixen tot de forces populistes i autoritàries arreu de la Unió Europea, i en particular a Itàlia.
“Soc dona, soc mare, soc italiana, soc cristiana, i no em fa vergonya ser-ho”. Són paraules que Giorgia Meloni repeteix a les entrevistes, i que es troben al fonament del seu èxit. Amb aquesta espècie de declaració de principis, una líder com ella complau no tan sols els fatxes de tota la vida, sinó també un ampli sector de la població a qui li sembla percebre-hi un missatge cabal i reconeixible, un seguit d'idees clares que troben benvingudes en temps d'incertesa i por. A partir d'aquí, Meloni ho adorna amb un seguit de pronunciaments més extrets de la doctrina més tradicionalista i integrista, però que, ben presentats, només fan nosa als progres: “Sí a la família natural”, diu Meloni, i també “sí a la vida”. Qui està en contra de la família, i encara més si és “natural”? Qui està en contra de la vida? La dirigent encara hi afegeix coses més específiques, com ara “sí a la universalitat de la Creu”, però això, en un país catòlic com Itàlia, tampoc molesta més que a don Peppone.
El fet que ha de preocupar l'esquerra és haver deixat termes com “cristiana” o “italiana” (canvieu-ho per espanyola, i també per catalana) en mans de la dreta i de l'extrema dreta, i arribat el cas, també altres identitats encara més fortes, com ara “mare” o “dona”. És un fenomen que ha succeït arreu: en comptes d'ampliar la idea de família i de normalitzar la diversitat dels afectes (coses del tot necessàries, d'altra banda), el que s'ha aconseguit en molts casos ha estat presentar les esquerres com unes opcions intransigents, davant de les quals la dreta (i, encara més, l'extrema dreta) es presenten com el refugi dels valors de tota la vida. La idea, tan neofeixista també, que existeix una espècie de conxorxa de l'esquerra (una conxorxa a tots els nivells, domèstic i globals) per amargar l'existència de les persones decents també ha aconseguit prosperar i imposar-se sense massa problemes. I el pitjor és que, arribats a aquest punt, i com veiem ja a Itàlia, la reacció de les forces de centreesquerra, i fins i tot de l'esquerra transformadora, sigui replicar o imitar els argumentaris de l'extrema dreta. D'aquesta manera no els neutralitzen, sinó que només contribueixen a reforçar-los encara més.
